–Bona
tarda, senyor Holmes–, dic a l’home que tinc davant. Assegut amb
l’esquena envarada però lleugerament relaxat, treu fum d’un
cantó de la boca mentre aguanta la seva pipa amb la mà dreta. Els
seus ulls no s’aparten ni per un moment dels meus.
–Bona
tarda, senyor Sanmartín–, em diu, i tinc l’incòmoda sensació
de que m’està analitzant. –Efectivament, l’estic analitzant.
Vostè és un home tranquil, però observador, i sens dubte té
manques afectives que...
–Bé, bé, no estem aquí per parlar de mi. Parlem de vostè, si li sembla. Què em pot dir de vostè mateix ?
–Bé, bé, no estem aquí per parlar de mi. Parlem de vostè, si li sembla. Què em pot dir de vostè mateix ?
–Està
de broma? –, em contesta. –Tothom em coneix, i no vull avorrir
ningú. Sóc metòdic, maniàtic, nerviós i inquiet. Sóc
un maníac dels detalls i qualsevol cosa que no estigui allà on ha
d’estar m’encén l’alerta.
–I
el seu ajudant? Ja sap: «Elemental, estimat Watson» –. Sherlock
em mira avorrit.
–Vostè és detectiu;
hauria de saber que jo mai he dit aquesta frase.
–De debò? Doncs és la
seva frase més famosa...
–Al cinema, potser. Però
no surt a cap dels llibres del senyor Doyle.
–Parlim
del senyor Doyle, ara que l’esmenta. Com creu vostè que se li va
acudir l’idea d’escriure novel.les policíaques? D’on creu que
va sortir vostè?
–Bé,
en Doyle era metge, ja sap. Mentre
estudiava, va conèixer al doctor Joseph Bell, forense, i va ser
d’ell que va treure l’idea del meu personatge.
–En Doyle havia d’estar
molt orgullós de vostè, imagino.
–Doncs imagina molt
malament. En Doyle s’avergonyía de mi i em considerava una enorme
pèrdua de temps i de neurones. Però el públic no pensava com ell;
em vaig fer molt popular i la gent llegia les meves històries cada
cop més.
–Vaja, no sabia que
vostè i en Doyle es portéssin tant malament...
–Doncs ja veu. De fet, ell
va quedar tant saturat de mi que va decidir que jo caigués a mans
del meu enemic de tota la vida, ja sap; en Moriarty.
–Si, recordo una lluita
a un salt d’aigua...
–Exacte. El cas es deia
«El problema final». Però ja veu, el públic va protestar tant, va
ser tant gran l’allau de cartes que li van escriure a Doyle
demanant el meu retorn, que finalment va cedir i em va fer
reapareixer a la novel.la «La casa buida».
–Però, després de la
seva mort, encara va aparèixer una novel.la seva, una de les més
famoses; «El gos dels Baskerville».
–I tant; però ja es va
cuidar en Conan Doyle de datarla anteriorment al meu accident al salt
d’aigua.
–Bé, ja sol passar. De
vegades, els personatges superem perillosament els nostres creadors,
i llavors ells no saben què fer de nosaltres. Però miri, jo me’n
alegro moltíssim de que vostè passés a la Història com el més
gran detectiu de tots els temps... fins que vaig arribar jo, es
clar–, i miro a en Holmes amb un somriure franc, que ell no em
torna. Treu molt de fum de la seva pipa, fins que la seva cara
desapareix en mig d’aquell núvol, com Londres desapareixía a
finals del seu segle a sota d’aquella boira tòxica i malaltissa.
(Els drets del personatge de
Sherlock Holmes pertanyen als legítims propietaris del seu
copyright).
Gemma Minguillón
Que buena! no sabía esas cosas de Sherlock Holmes, es una gran entrevista
ResponderEliminarUna manera diferent d´informar-nos i il.lustrar-nos de les histories que hi han darere les histories, i conèixer curiositats literaries, m´encanta el format.
ResponderEliminarGràcies; continuaré amb altres personatges de misteri... Qué us assembla Lestat el vampir?
Eliminar