El detectiu Baldo Sanmartín entrevista a Hércules Poirot

       Menut, polit i molt ben planxat, l'home que tinc assegut davant sembla exàctament igual a la descripció que d'ell fa la seva autora. El cap amb forma d'ou, que inclina de cantó de tant en tant, llueix com tot guarniment un perfecte bigoti ben dibuixat i lluent.

       - Bona tarda, senyor Poirot.

       - Bona tarda, monsieur Sanmartín.

       - Mira per on; els dos detectius més grans de la Història aqui, asseguts un davant de l'altra-, bromejo. Poirot em torna un somriure.

       - Parli per vosté, monsieur. Jo ja fa temps que vaig superar-la, la Història. La meva perfecció deductiva ratlla el que es sublim.

       - Això tinc entés, si... Com es va ficar en tot això, monsieur? Vull dir, al camp de la investigació privada.

     - Mon dieu, mon amí. D'això fa tant, ha plogut tant... Veureu, la senyora Christie es va basar especialment en antics detectius, sobre tot en Auguste Dupin, del gran Edgard Allan Poe. Però el fet de que jo sigui belga i visqui a Anglaterra d'ençà de les acaballes de la Primera Guerra Mundial té a veure precissament amb això, amb la guerra i l'ocupació alemanya del meu païs. 

        - Efectivament, si més no això justifica el fet que una persona tant competent com vostè estigués desocupada a Anglaterra. I digui'm, en quants cassos ha treballat, monsieur?

       - Sacre bleu! Qui ho pot saber? En moltíssims, mon amie.

       - Cert, potser li demano que exprimeixi massa les seves petites cèlules grisses... Bé, digui'm el seu cas més important.

       - Oh, això és molt dificil. Bé, tots ho són, però un dels més notables va ser el cas de l'Orient Express, naturalment. Es clar que els cassos a Egipte, Mesopotàmia, o els relacionats amb diferents families importants angleses tampoc estàn malament... Teniu una copeta de sirop?

       - ...Em sap greu, crec que no. Si voleu un cafè... - Ell el rebutja, amb gest de repugnància. - Quina és la clau del vostre èxit, Poirot?

       - Oh!, sens dubte, l'ordre, el mètode, l'anàlisi...

       - ...Bé, jo em refería al vostre èxit literari, monsieur.

       - Doncs... suposo que la lògica-. El miro estranyat. - Oh, si, mon amie, la lògica! Veureu, els meus casos són problemes de lògica. Donen al lector tots els punts, sense estafar ni una sola dada important. Tot és allà, davant els seus ulls, perquè pugui resoldre el trencaclosques. Llavors jo el resolc, i el lector pensa: "És cert, ho he tingut davant el nas tota l'estona i no ho veia!". És natural que no ho vegin, monsieur Sanmartín; hi ha coses que només pot veure el gran Hercules Poirot!

       Somriu satisfet novament, mira la tauleta i, en no trobar el seu sirop, agafa el seu bastó i em mira fixament, amable i proper, i alhora veient a dins meu coses que ni jo mateix conec...

                                                                    
                                                     (Els drets del personatge d'Hércules Poirot pertanyen als legitims propietaris del seu copyright).


                                                                                                             Gemma Minguillón