sábado, 19 de diciembre de 2015

La mort a Venècia

      No havia vist el cel, ni el sol, ni el dia. A la cambra en penombra hi havia la llum justa i necessària, la temperatura exacta i el matalàs, confortable, càlid i gran, m'acollia sense fer-me sentir fred ni calor. El cos fruïa, la ment fruïa, els dies passaven un darrere l'altre com una succeció perfecte, previsible, i per previsible plàcida i tranquil.la.
      
I vas aparèixer.

      Un dia, entre el moment que es pon el sol i la lluna no surt encara, et vaig veure. Tenies llum pròpia, et movies com una fada, com un elf. Suraves per sobre la sorra, el vent et portava com una fulla de tardor que dona voltes i més voltes. I la meva mirada et va seguir, i els meus peus van seguir els meus ulls. I vaig anar així, darrere teu, sense mirar per on caminava, sense adonar-me'n de què o qui trepitjava mentre, en mig d'un somnambulisme malaltís, et seguia.
      No sé quan de temps va passar, quantes vegades vas girar i girar i pujar i baixar. No sé quants cops es va reflectir la llum del sol als teus cabells, quantes vegades la teva pell de seda va lluir sota la meva mirada. Quantes passes vaig donar abans de perdre't de vista.
      Et vaig buscar. Vaig mirar i remirar, vaig cercar-te per arreu, darrere les cases, darrere els arbres, darrere els núvols. Vaig trigar molt, massa, en comprendre que havies marxat i que ja no tornaries.
      Llavors vaig baixar la mirada. No hi eres, i jo tornava a estar a la cambra en penombra, amb la llum justa i necessària, amb la temperatura exacta i el matalàs confortable. Què buida! Què freda, què fosca! Vaig obrir la finestra i em vaig abocar cap a fora, girant el cap per abastar tot allò que queia davant la meva vista, cercant més llum, cercant més colors, cercant alguna cosa que s'assemblés a tot el que havia tingut mentre caminava darrere teu. Però no hi havia res fora de tu. El meu món, plàcid i tranquil, s'havia esvaït, i jo sabia que ho havia fet per sempre. 
      I ara camino pels mateixos carrers, per la mateixa sorra, pel mateix bosc, mirant al meu voltant. I l'única cosa que veig són fades, elfs, fulles de tardor donant voltes i més voltes.

Gemma Minguillón

2 comentarios :

  1. No és poca cosa continuar veient fades, els i fulles de tardor donant voltes i més voltes. És un senyal, estás viva i vols continuar visquent. Trueno.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Gràcies, Trueno! Ho he escrit per una amiga que encara empaita la seva fada, i pel professor Aschenbach que va empaitar Tazio fins deixar-se morir... Tens raó. empaitar també ès viure!

      Eliminar