Benvinguts al nostre espai. O millor dit, al vostre espai, perquè aquest és un espai per vosaltres, per tots els amants de la literatura.

Què us trobareu aquí? Què és, amb tot el que la xarxa ofereix a tots els nivells per tothom, el que nosaltres podem aportar de nou a dins un món tan vast com aquest, el món literari? Doncs una cosa molt senzilla: Que tots nosaltres, els autors d’aquesta web, som de casa. Parlarem de moltes coses; dels best-sellers que us agraden, dels gèneres que més us interessen, de les novetats literàries, dels grans clàssics... Posarem al vostre abast totes les nostres aportacions: articles de diferents temes, contes, novel·les i narracions, còmics i il·lustracions, perquè conegueu la nostra obra i, fins i tot, ens feu arribar la vostra perquè puguem compartir-la i conèixer-la.

Com farem tot això? Doncs mitjançant els vostres comentaris. Així podrem saber quins temes us interessen més, per orientar les nostres publicacions setmanals als vostres gustos, per parlar dels temes que realment us resultin interessants. I amb les vostres critiques als nostres escrits ens ajudareu a créixer com escriptors.

El nostre desig és, per sobre de tot, fomentar el vostre interès per la literatura, ja que només la lectura ens transporta de manera duradora a altres espais, a altres universos; la lectura, com cap altra cosa, ens ensenya l’empatia i ens culturitza, ens fa enamorar-nos, plorar, riure i viure a dins del cap d’altres persones com res més ho aconsegueix.

Per tot això, us convidem a tots vosaltres a prendre amb nosaltres un cafè a la plaça.

Us esperem.

domingo, 20 de abril de 2014

Negro

La lluvia caía pesadamente sobre ella, empapando sus larguísimos cabellos azabache, resbalando por su pálida cara, mezclándose con sus lágrimas y cayendo por su vestido, negro como aquella noche; se pegaba a su cuerpo marcándole la silueta hasta sus tobillos. El negruzco maquillaje que adornaba sus párpados resbalaba con la lluvia por sus mejillas, embadurnándolas como lágrimas oscuras. De pie en mitad de la nada, con la cabeza agachada para tratar de ocultar su llanto de nadie, cantó con la voz rota, pero con sentimiento de culpa, de tristeza. Su canción reflejaba sus sentimientos, sus emociones. Si la persona amada la había abandonado había sido sólo por su culpa, por su temeridad, por su imprudencia. En un instante todo había acabado y ahora estaba sola, y lo estaría para siempre, pues ese era su destino; permanecer sola y apartada del mundo en aquel páramo perdido, en medio de la oscuridad, de ningún sitio. Y el negro de sus cabellos, de su vestido, de sus lágrimas, de su semblante, de su soledad, de su tristeza, sería su único acompañante; el negro, por siempre, para siempre, suyo y nada más.



Judit Perich

1 comentario :