Omar camina de pressa al meu cantó, com els
que saben perfectament on s’adrecen, mentre jo el segueixo amb la sensació
d’estar flotant. A la seva esquerra, Yashir sembla absent, tot i que manté el
pas ferm al nostre costat. Miro al meu
voltant: L’avinguda, com sempre, apareix plena de gom a gom de persones que
van, que venen, que s’aturen. Uns, en
grup, fan broma o somriuen. D’altres es petonegen o es miren amb tendresa. D’altres, sols, parlen
amb els seus telèfons mòbils, gesticulant, aixecant la veu com si estiguessin
sols al carrer concorregut, massificat. Les dones llueixen les seves melenes
ben pentinades, luxurioses i abundants; les seves robes marquen les corbes
sinuoses del seu cos o la seva extrema primesa. Moltes mostren les cames sense cap vergonya. Els homes baixen el cap, caminen
sense saber cap a on van en aquesta societat perduda a dins la qual ells
mateixos es varen perdre i tants d’altres es perdran.
Nosaltres, en canvi, sabem molt bé on anem.
L’Omar em
parla sense mirar-me. Diu alguna cosa
sobre la proximitat del lloc al que ens adrecem. Parla de l’olor de clavegueres
de la ciutat, de la degeneració de les persones que ens envolten. Però aviat
calla; ell tampoc té gaire cosa a dir.
Yashir tampoc no diu res. Només camina cap
endavant, com si el seu cap hi fos molt lluny de nosaltres.
Jo
continuo tenint aquella sensació estranya; continuo mirant el meu voltant. I,
mentre miro, recordo.
Recordo el
meu poble, on vaig néixer. Els meus estudis, els meus llibres, que abans de ser
meus havien sigut del meu pare, i del pare del meu pare. Els llibres que han passat per moltes mans i moltes vides. Les meves pregàries diàries, la
meva fe. Parlar amb Deu, com tants altres ho fan ; parlar amb Deu com només
jo ho podia fer. Escoltar, esperar.
Recordo la
meva família, les meves germanes, els meus germans. Els meus amics. Les seves
cares plenes d’orgull quan els hi ho vaig dir, les seves abraçades, els seus
comiats.
Arribem al
lloc. La música se sent des del carrer.
Música d’en Pitbull, crec; alguna cosa mesclada (ben mesclada; potser d’en
David Guetta). Música com tota la música que sento tots els dies a tot arreu. Música
buida, sense ànima.
Omar
s’acosta al porter que ens mira. Es
decanta i entrem. La sala és plena d’homes joves. Tots es giren a mirar-nos. Nosaltres els
mirem a ells: n’hi ha de moltes menes, complexions i edats, però la majoria
porten robes vistoses i pentinats acurats. Celles depilades, gomina als
cabells. Melenes llargues i suaus; cabells curts, molt curts.
Molts s’abracen. Es fan petons, s’acaricien
sense reparar en nosaltres. D’altres ens miren i ens somriuen. Uns homes que
s’estimen entre ells, que contradiuen la llei de Deu. Una ciutat que acull tanta
perversió sense immutar-se, com la Babilonia d’Alexandre el Gran. Una mirada...
Un noi em mira. Els meus ulls troben els seus i veig llum, una llum blanca i neta
i, per un breu instant, em pregunto si aquella llum és igual a totes les llums.
Si tota la llum, vingui d’allà on vingui, és igual de blanca i igual de neta.
Si tota la llum és, al cap i a la fi, llum, i no paga la pena qüestionar-la ni
classificar-la, ni posar-li noms. Em pregunto sense preguntar-me, perque en
realitat no cerco respostes. Sé el que jo sóc i el que són ells, sé el que els
meus esperen de mi i el que m’espera. No necessito saber-ne més, no necessito preguntar a ningú, ni a mí,
ni al vent, ni tant sols a Déu. Sé tot allò que em cal saber i en tinc prou.
Un jove
ve cap a nosaltres i ens pregunta si volem prendre alguna cosa. Yashir em mira,
jo miro a Omar. I Omar fa un gest afirmatiu amb el cap. Llavors, tots tres traiem de les nostres bosses de lona les
petites metralletes: “Alà és gran!”, cridem alhora. I apuntem, i disparem.
Gemma Minguillón
No hay comentarios :
Publicar un comentario