En el nom de Deu

       Omar camina de pressa al meu cantó, com els que saben perfectament on s’adrecen, mentre jo el segueixo amb la sensació d’estar flotant. A la seva esquerra, Yashir sembla absent, tot i que manté el pas ferm al nostre costat. Miro  al meu voltant: L’avinguda, com sempre, apareix plena de gom a gom de persones que van, que venen, que s’aturen. Uns, en grup, fan broma o somriuen. D’altres es petonegen o es miren amb tendresa. D’altres, sols, parlen amb els seus telèfons mòbils, gesticulant, aixecant la veu com si estiguessin sols al carrer concorregut, massificat. Les dones llueixen les seves melenes ben pentinades, luxurioses i abundants; les seves robes marquen les corbes sinuoses del seu cos o la seva extrema primesa. Moltes mostren les cames sense cap vergonya. Els homes baixen el cap, caminen sense saber cap a on van en aquesta societat perduda a dins la qual ells mateixos es varen perdre i tants d’altres es perdran.    

       Nosaltres, en canvi, sabem molt bé on anem.

      L’Omar em parla sense mirar-me. Diu alguna cosa sobre la proximitat del lloc al que ens adrecem. Parla de l’olor de clavegueres de la ciutat, de la degeneració de les persones que ens envolten. Però aviat calla; ell tampoc té gaire cosa a dir.

      Yashir tampoc no diu res. Només camina cap endavant, com si el seu cap hi fos molt lluny de nosaltres.

      Jo continuo tenint aquella sensació estranya; continuo mirant el meu voltant. I, mentre miro, recordo.

      Recordo el meu poble, on vaig néixer. Els meus estudis, els meus llibres, que abans de ser meus havien sigut del meu pare, i del pare del meu pare. Els llibres que han passat per moltes mans i moltes vides. Les meves pregàries diàries, la meva fe. Parlar amb Deu, com tants altres ho fan ; parlar amb Deu com només jo ho podia fer. Escoltar, esperar.

      Recordo la meva família, les meves germanes, els meus germans. Els meus amics. Les seves cares plenes d’orgull quan els hi ho vaig dir, les seves abraçades, els seus comiats.

      Arribem al lloc. La música se sent des del carrer. Música d’en Pitbull, crec; alguna cosa mesclada (ben mesclada; potser d’en David Guetta). Música com tota la música que sento tots els dies a tot arreu. Música buida, sense ànima.

      Omar s’acosta al porter que ens mira. Es decanta i entrem. La sala és plena d’homes joves. Tots es giren a mirar-nos. Nosaltres els mirem a ells: n’hi ha de moltes menes, complexions i edats, però la majoria porten robes vistoses i pentinats acurats. Celles depilades, gomina als cabells. Melenes llargues i suaus; cabells curts, molt curts.

      Molts s’abracen. Es fan petons, s’acaricien sense reparar en nosaltres. D’altres ens miren i ens somriuen. Uns homes que s’estimen entre ells, que contradiuen la llei de Deu. Una ciutat que acull tanta perversió sense immutar-se, com la Babilonia d’Alexandre el Gran. Una mirada... Un noi em mira. Els meus ulls troben els seus i veig llum, una llum blanca i neta i, per un breu instant, em pregunto si aquella llum és igual a totes les llums. Si tota la llum, vingui d’allà on vingui, és igual de blanca i igual de neta. Si tota la llum és, al cap i a la fi, llum, i no paga la pena qüestionar-la ni classificar-la, ni posar-li noms. Em pregunto sense preguntar-me, perque en realitat no cerco respostes. Sé el que jo sóc i el que són ells, sé el que els meus esperen de mi i el que m’espera. No necessito saber-ne  més, no necessito preguntar a ningú, ni a mí, ni al vent, ni tant sols a Déu. Sé tot allò que em cal saber i en tinc prou.

       Un jove ve cap a nosaltres i ens pregunta si volem prendre alguna cosa. Yashir em mira, jo miro a Omar. I Omar fa un gest afirmatiu amb el cap. Llavors, tots tres  traiem de les nostres bosses de lona les petites metralletes: “Alà és gran!”, cridem alhora. I apuntem, i disparem. 

Gemma Minguillón

Crim i passes

Sempre havia pensat que a la meva vida no hi faltaba de res. Tinc diners, bona salut, una familia, una feina amb la qual m'hi guanyo bé la vida, un border collie preciós, un Renault Mégane cuasibé nou, una casa bastant gran en un poble comercial... I un veí. Si, un veí. Anthony Brown. Vivia a la casa del costat de la meva i ens avenim força. O ens aveníem. Era un bon home, tot i que de vegades actuava d'una manera que semblava que t'estiguessis comunicant amb una guineu. I no exagero; et parlava amb astúcia, era molt calculador en tot el que feia i se li notava per la seva manera de parlar. I si a això li afegim una mirada felina, amb els seus ulls grisosos i penetrants que et gelaven amb la mirada, ja tenim a l'individu perfecte per una novel·la de misteri. O de terror. Aquella manera de parlar que sembla que t'estigui a punt de culpar per un crim... Aquella mirada tan penetrant que dóna la sensació com si una agulla molt fina s'anés clavant mica en mica al teu estómac... Al principi m'agradava parlar amb aquell home tant inteligent, però de mica en mica m'anava espantant, fins i tot vaig començar a tractar d'evitar-lo sempre, perquè no em feia cap gràcia parlar amb ell, ni tan sols veure'l a distància, em feia por només d'imaginar-me'l, i quant em mirava, notava els seus clavant-se al meu clatell. A les nits somiava en ell, però més que somnis eren malsons. Fins que un dia ja no vaig poder aguantar més.

Me l'habia trobat en un parc que jo freqüentava. M'agradava molt aquell indret perquè quasi mai no hi habia ningú i era un lloc molt tranquil i perfecte per relaxar-se. Però avui no habia tingut tanta sort. Havia anat al parc perquè, com de costum, necessitava relaxar-me. Però l'aparició d'aquell home no havia fet més que empitjorar les coses. 

A mesura que anava parlant amb ell, m'anava ennerviosint. Sentia com si de la seva boca sortís un aire gèlit que em feia retrocedir la pell, els cabells, que m'esquerdava els llavis, els ulls, el fetge, l'estómag, el cor... l'aire començava a arremolinar-se al meu voltant, cobrint-me, embolcallant-me, penetrant al meu cos envers dels porus de la meva pell, tocant-me els ossos, les entranyes... Tenia una completa sensació de desprotecció, sentia com si aquell vent gelat comencés a circular per tot el meu cos acompanyant la meva sang. Li vaig mirar els ulls, quant se li havien estirat les pupil·les? Fins i tot em va semblar que la seva veu començava a tornar-se més xiuxiuejant. Cada cop més i més. Més augmentaven els meus nervis, la meva crispació, la meva sensació de fredor i d'inseguretat absoluta, i més l'anava veient com una serp. Fins que al final ja no vaig aguantar més. 

Fora de mi, li vaig clavar una forta empenta; sentia la necesitat de treure'l del meu davant. En caure, el seu cap malauradament va anar a donar contra un roc. Vaig començar a veure rajar la sang. L'home era mort. Tot d'una em vaig adonar de la situació; acabava de matar una persona.

El primer que vaig sentir va ser terror i una suor freda. Després, amb aquesta mena de ment lògica que donen les situacions extremes, vaig adonar-me'n de que ningú havia vist el nostre encontre, ni la nostra conversa. I allò havia sigut un accident, al cap i a la fi. Vaig pensar molt de pressa; li vaig regirar bruscament les butxaques amb els meus guants de llana encara posats, li vaig buidar la cartera dels seus dos bitllets, i vaig deixar totes les seves coses personals escampades al seu voltant. Un lladre (en aquell parc per la nit abundaven) li hauria intentat robar els diners, i amb una empenta hauria provocat la seva mort accidentalment, fugint després. Em va semblar coherent, i encara amb aquella fredor del moment de nervis, vaig girar cua cap a casa meva.

     S'havia fet fosc del tot. Les estrelles semblaven ulls diminuts observant el meu caminar per aquell camí terrós. La lluna plena semblava una cara contemplant-me i acusant-me del crim que havia comès. Vaig aixecar-me el coll de l'abric, la nit era freda. Vaig caminar amb pas ràpid sobre les fulles seques de la tardor; xap...xap...xap... El so de les meves passes em ressonava cada cop més fort a les oïdes; xap...xap...xap...xap... Era com si es multipliqués, com si hi haguessin més passes. Xap...xap...xap...xap...xap... De sobte, la lluna es tapà amb un núvol. Les pases no paraven de sonar, cada cop més a prop. Xap...xap...xap,xap,xap. Potser eren els batecs del meu cor, vaig pensar. Vaig tractar de relaxar-me. Vaig respirar fons, i em vaig girar sobre els meus peus per donar una volta complerta. Ningú. Amb més tranquil·litat, vaig continuar caminant. Xap...xap...xap... Les fulles del terra m'ennerviosien cada cop més. La sang em pujava al cap. Xap...xap...xap...xap... Potser era un esquirol. Els esquirols surten a buscar menjar. Però, de nit? I, fan soroll? Que jo sapigués, no. Xap...xap...xap...xap...xap... La sang em bategava a les oïdes. Necessitava arribar a casa el més aviat possible. Vaig apretar el pas. Xap, xap, xap. 

Anava accelerant el pas cada cop més. Vaig tenir la sensació de que corria. El cor m'anava a cent. Notava el fred del crepuscle acaronant-me la cara, la pell. Xap...xap...xap... Vaig tornar a tenir la desagradable sensació de que les meves pases es duplicaven. Era ben bé com si algú m'estigués seguint, però aquest cop era molt més intens. Vaig voler girar-me, pero aquesta vegada no vaig gosar. Vaig notar com una suor freda em començava a recorrer la cara avall, naixent al meu serrell i descendint, deixant un rastre de por i desesperació. Xap...xap...xap...xap... El desagradable soroll de sabates de funcionari no cedia. És més, vaig tenir la sensació que el tenia cada cop més a prop. Xap,xap,xap,xap. Vaig voler tranquilitzar-me, pensant que aquelles eren les pases d'algun vianant innocent que pasava per allà de casualitat. Em van venir al cap el carter, la pastissera, que jo savia que sempre passava per aquest parc per tornar a casa de la feina, la Genny, el repartidor de pizzes... Però aquella idea només va aconseguir ennerviosir-me més. Potser aquell possible vianant havia vist el que havia pasat i per això em seguia. Després de pensar-mo uns segons, em vaig carregar del valor més absolut i vaig tornar a girar el cap. Ningú. Vaig llançar un gran sospir. El meu cor feia uns bategs molt extranys, no sabia com descriure'ls. Però en cualsevol cal retumbaven a les meves orelles com si tingués el cor allà mateix. O a la gola, doncs el nus que tenia i que no aconseguia ni pujar ni baixar era ben bé com si tingués alguna cosa física ficada dins. 

Sobtadament, vaig passar per davant d'un dels molts arbres de la zona i vaig veure que la soca tenia unes taques que semblaven realment una cara, concretament aquella em va recordar la cara de l'Anthony Brown. I la seva mirada fosca i penetrant que m'ennerviosia tant. Vaig desviar de cop la mirada cap al cel, i vaig veure de nou la cara d'aquell maleït home al lloc on abans hi havia la lluna. Vaig accelerar encara més el pas. Ara ja corria de veritat. Vaig notar que el cor se'm sortia del pit amb cada bateg. Suava a raig. Les passes cada cop eren més fortes i ràpides; xap, xap, xap, xapxapxapxapxap... Van ocupar a les meves orelles més espai que els bategs del meu cor. Veia la cara de l'Anthony per tot arreu; als arbres, a les flors, a les branques, als bancs, al cel... I més que la cara, eren els ulls. Aquells monstruosos ulls grisos nascuts del Tàrtar, del Deu de la mort. Les passes ressonaven violentament i jo corria amb totes les meves forces. Sentia la veu d'aquell home horripilant dins de l'encèfal. 

     Em vaig tapar les orelles amb els braços amb molta força... Però les passes no cedien, la veu no callava... De cop i volta tota l'angoixa que sentia es va anar acumulant al meu coll i sortí per la boca en forma d'un crit esgarrifós. 

De sobte, em vaig adonar que havia sortir del parc, del meu passeig infernal i ininterminable. Notava com em suava el front. Tenia el cor a la boca, i sentia que em trencava amb cada bateg seu. La veu de l'Anthony encara em resonava al fons de la ment... i en aquell moment vaig veure davant meu una comisaria de policia... i vaig correr cap allà per entregar-me. Només de pensar-hi, el soroll de les pases, xap...xap... va aturar-se i el meu cor va retornar al seu lloc.

Judit Perich

Beautiful Loser

 Las suaves gotas de lluvia repicaban contra el suelo, siempre constantes, sin detenerse ni un solo minuto durante ya siete días donde sólo reinaba el silencio y la oscuridad. Tal paisaje parecía eterno, convirtiendo aquellos días en siete largos años, décadas o incluso siglos en los que nada cambiaba. Las montañas y árboles continuaban custodiando la pequeña villa, la cual parecía impenetrable, tanto por tierra como por aire, dejando encarcelada a la única habitante de aquel lugar desolado.        La muchacha paseaba tranquilamente por las calles del pueblo sin vida, recorriendo cada lugar, adentrándose en casas ajenas, observando cada centímetro, topándose siempre con el mismo panorama. Nada, absolutamente nada por lo cual sorprenderse,  entristecerse o alegrarse; nada por lo cual vivir. Nada, absolutamente nada.       Siempre salía de aquello a lo que llamaba hogar en busca de algo que sabía no iba a encontrar porque, a pesar de su certeza, su alma le rogaba, suplicando por un cambio, un destello de luz por más pequeño que fuera. Por eso, obedientemente, caminaba sin rumbo tanto de día como de noche, durmiendo lo justo, comiendo lo necesario, manteniendo su cuerpo para continuar su camino.       Y a pesar de sus esfuerzos continuaba allí, sola, perdida, completamente perdida. ¿Cuanto tiempo llevaba así? ¿Un año? ¿Dos quizás? No lo sabía ni le interesaba porque eso no tenía ninguna importancia.        A veces gritaba, pero nadie llegaba y, si lo hacían, se marchaban con la misma rapidez con la que habían llegado, llevándose así aquella efímera felicidad, llevándose un pedacito de ella, dejándola cada vez más pequeña, más vacía, hasta el punto en que ya no había nada que dar, ni una sonrisa, ni una lágrima; nada, absolutamente nada.       ¿Era su culpa todo aquello? La respuesta era evidente, pero el miedo, el pánico profundo, la tristeza y la desesperanza la retenían en aquel lugar.  Por más veces que sus piernas la llevaran al único sendero entre las montañas ella huía de él,dando media vuelta y echando a correr, notando el ritmo de su corazón acelerar como si este quisiera salir de su pecho, y luego gritaba, bien alto, bien fuerte.       Hoy nuevamente se encontraba frente al sendero respirando profundamente, su huida había empezado hacía escasos minutos, pero una potente voz surgida de su interior clamaba una tregua, un alto. "¿No crees que ya te has hecho suficiente daño? ¿Todo este tiempo malgastado en el que nada ha cambiado, de qué ha servido? Dime, lo exijo". Y no supo darse una respuesta, ninguna explicación era válida ya. La voz se había apagado llevándose todo rastro de locura, dejándole un poquito de sensatez. Temerosa dio el primer paso, y luego otro y otro, llenando su ser de nostalgia por lo que dejaba atrás y de curiosidad por lo que le esperaba delante. "El camino no será fácil, sin duda" se dijo a sí misma suspirando, "pero no se puede vivir en el pasado".

                                      Sandy Osorio