Benvinguts al nostre espai. O millor dit, al vostre espai, perquè aquest és un espai per vosaltres, per tots els amants de la literatura.

Què us trobareu aquí? Què és, amb tot el que la xarxa ofereix a tots els nivells per tothom, el que nosaltres podem aportar de nou a dins un món tan vast com aquest, el món literari? Doncs una cosa molt senzilla: Que tots nosaltres, els autors d’aquesta web, som de casa. Parlarem de moltes coses; dels best-sellers que us agraden, dels gèneres que més us interessen, de les novetats literàries, dels grans clàssics... Posarem al vostre abast totes les nostres aportacions: articles de diferents temes, contes, novel·les i narracions, còmics i il·lustracions, perquè conegueu la nostra obra i, fins i tot, ens feu arribar la vostra perquè puguem compartir-la i conèixer-la.

Com farem tot això? Doncs mitjançant els vostres comentaris. Així podrem saber quins temes us interessen més, per orientar les nostres publicacions setmanals als vostres gustos, per parlar dels temes que realment us resultin interessants. I amb les vostres critiques als nostres escrits ens ajudareu a créixer com escriptors.

El nostre desig és, per sobre de tot, fomentar el vostre interès per la literatura, ja que només la lectura ens transporta de manera duradora a altres espais, a altres universos; la lectura, com cap altra cosa, ens ensenya l’empatia i ens culturitza, ens fa enamorar-nos, plorar, riure i viure a dins del cap d’altres persones com res més ho aconsegueix.

Per tot això, us convidem a tots vosaltres a prendre amb nosaltres un cafè a la plaça.

Us esperem.

Mostrando entradas con la etiqueta terror. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta terror. Mostrar todas las entradas

lunes, 24 de noviembre de 2014

Crim i passes

Sempre havia pensat que a la meva vida no hi faltaba de res. Tinc diners, bona salut, una familia, una feina amb la qual m'hi guanyo bé la vida, un border collie preciós, un Renault Mégane cuasibé nou, una casa bastant gran en un poble comercial... I un veí. Si, un veí. Anthony Brown. Vivia a la casa del costat de la meva i ens avenim força. O ens aveníem. Era un bon home, tot i que de vegades actuava d'una manera que semblava que t'estiguessis comunicant amb una guineu. I no exagero; et parlava amb astúcia, era molt calculador en tot el que feia i se li notava per la seva manera de parlar. I si a això li afegim una mirada felina, amb els seus ulls grisosos i penetrants que et gelaven amb la mirada, ja tenim a l'individu perfecte per una novel·la de misteri. O de terror. Aquella manera de parlar que sembla que t'estigui a punt de culpar per un crim... Aquella mirada tan penetrant que dóna la sensació com si una agulla molt fina s'anés clavant mica en mica al teu estómac... Al principi m'agradava parlar amb aquell home tant inteligent, però de mica en mica m'anava espantant, fins i tot vaig començar a tractar d'evitar-lo sempre, perquè no em feia cap gràcia parlar amb ell, ni tan sols veure'l a distància, em feia por només d'imaginar-me'l, i quant em mirava, notava els seus clavant-se al meu clatell. A les nits somiava en ell, però més que somnis eren malsons. Fins que un dia ja no vaig poder aguantar més.

Me l'habia trobat en un parc que jo freqüentava. M'agradava molt aquell indret perquè quasi mai no hi habia ningú i era un lloc molt tranquil i perfecte per relaxar-se. Però avui no habia tingut tanta sort. Havia anat al parc perquè, com de costum, necessitava relaxar-me. Però l'aparició d'aquell home no havia fet més que empitjorar les coses. 
A mesura que anava parlant amb ell, m'anava ennerviosint. Sentia com si de la seva boca sortís un aire gèlit que em feia retrocedir la pell, els cabells, que m'esquerdava els llavis, els ulls, el fetge, l'estómag, el cor... l'aire començava a arremolinar-se al meu voltant, cobrint-me, embolcallant-me, penetrant al meu cos envers dels porus de la meva pell, tocant-me els ossos, les entranyes... Tenia una completa sensació de desprotecció, sentia com si aquell vent gelat comencés a circular per tot el meu cos acompanyant la meva sang. Li vaig mirar els ulls, quant se li havien estirat les pupil·les? Fins i tot em va semblar que la seva veu començava a tornar-se més xiuxiuejant. Cada cop més i més. Més augmentaven els meus nervis, la meva crispació, la meva sensació de fredor i d'inseguretat absoluta, i més l'anava veient com una serp. Fins que al final ja no vaig aguantar més. 
Fora de mi, li vaig clavar una forta empenta; sentia la necesitat de treure'l del meu davant. En caure, el seu cap malauradament va anar a donar contra un roc. Vaig començar a veure rajar la sang. L'home era mort. Tot d'una em vaig adonar de la situació; acabava de matar una persona.
El primer que vaig sentir va ser terror i una suor freda. Després, amb aquesta mena de ment lògica que donen les situacions extremes, vaig adonar-me'n de que ningú havia vist el nostre encontre, ni la nostra conversa. I allò havia sigut un accident, al cap i a la fi. Vaig pensar molt de pressa; li vaig regirar bruscament les butxaques amb els meus guants de llana encara posats, li vaig buidar la cartera dels seus dos bitllets, i vaig deixar totes les seves coses personals escampades al seu voltant. Un lladre (en aquell parc per la nit abundaven) li hauria intentat robar els diners, i amb una empenta hauria provocat la seva mort accidentalment, fugint després. Em va semblar coherent, i encara amb aquella fredor del moment de nervis, vaig girar cua cap a casa meva.


     S'havia fet fosc del tot. Les estrelles semblaven ulls diminuts observant el meu caminar per aquell camí terrós. La lluna plena semblava una cara contemplant-me i acusant-me del crim que havia comès. Vaig aixecar-me el coll de l'abric, la nit era freda. Vaig caminar amb pas ràpid sobre les fulles seques de la tardor; xap...xap...xap... El so de les meves passes em ressonava cada cop més fort a les oïdes; xap...xap...xap...xap... Era com si es multipliqués, com si hi haguessin més passes. Xap...xap...xap...xap...xap... De sobte, la lluna es tapà amb un núvol. Les pases no paraven de sonar, cada cop més a prop. Xap...xap...xap,xap,xap. Potser eren els batecs del meu cor, vaig pensar. Vaig tractar de relaxar-me. Vaig respirar fons, i em vaig girar sobre els meus peus per donar una volta complerta. Ningú. Amb més tranquil·litat, vaig continuar caminant. Xap...xap...xap... Les fulles del terra m'ennerviosien cada cop més. La sang em pujava al cap. Xap...xap...xap...xap... Potser era un esquirol. Els esquirols surten a buscar menjar. Però, de nit? I, fan soroll? Que jo sapigués, no. Xap...xap...xap...xap...xap... La sang em bategava a les oïdes. Necessitava arribar a casa el més aviat possible. Vaig apretar el pas. Xap, xap, xap. 

Anava accelerant el pas cada cop més. Vaig tenir la sensació de que corria. El cor m'anava a cent. Notava el fred del crepuscle acaronant-me la cara, la pell. Xap...xap...xap... Vaig tornar a tenir la desagradable sensació de que les meves pases es duplicaven. Era ben bé com si algú m'estigués seguint, però aquest cop era molt més intens. Vaig voler girar-me, pero aquesta vegada no vaig gosar. Vaig notar com una suor freda em començava a recorrer la cara avall, naixent al meu serrell i descendint, deixant un rastre de por i desesperació. Xap...xap...xap...xap... El desagradable soroll de sabates de funcionari no cedia. És més, vaig tenir la sensació que el tenia cada cop més a prop. Xap,xap,xap,xap. Vaig voler tranquilitzar-me, pensant que aquelles eren les pases d'algun vianant innocent que pasava per allà de casualitat. Em van venir al cap el carter, la pastissera, que jo savia que sempre passava per aquest parc per tornar a casa de la feina, la Genny, el repartidor de pizzes... Però aquella idea només va aconseguir ennerviosir-me més. Potser aquell possible vianant havia vist el que havia pasat i per això em seguia. Després de pensar-mo uns segons, em vaig carregar del valor més absolut i vaig tornar a girar el cap. Ningú. Vaig llançar un gran sospir. El meu cor feia uns bategs molt extranys, no sabia com descriure'ls. Però en cualsevol cal retumbaven a les meves orelles com si tingués el cor allà mateix. O a la gola, doncs el nus que tenia i que no aconseguia ni pujar ni baixar era ben bé com si tingués alguna cosa física ficada dins. 
Sobtadament, vaig passar per davant d'un dels molts arbres de la zona i vaig veure que la soca tenia unes taques que semblaven realment una cara, concretament aquella em va recordar la cara de l'Anthony Brown. I la seva mirada fosca i penetrant que m'ennerviosia tant. Vaig desviar de cop la mirada cap al cel, i vaig veure de nou la cara d'aquell maleït home al lloc on abans hi havia la lluna. Vaig accelerar encara més el pas. Ara ja corria de veritat. Vaig notar que el cor se'm sortia del pit amb cada bateg. Suava a raig. Les passes cada cop eren més fortes i ràpides; xap, xap, xap, xapxapxapxapxap... Van ocupar a les meves orelles més espai que els bategs del meu cor. Veia la cara de l'Anthony per tot arreu; als arbres, a les flors, a les branques, als bancs, al cel... I més que la cara, eren els ulls. Aquells monstruosos ulls grisos nascuts del Tàrtar, del Deu de la mort. Les passes ressonaven violentament i jo corria amb totes les meves forces. Sentia la veu d'aquell home horripilant dins de l'encèfal. 


     Em vaig tapar les orelles amb els braços amb molta força... Però les passes no cedien, la veu no callava... De cop i volta tota l'angoixa que sentia es va anar acumulant al meu coll i sortí per la boca en forma d'un crit esgarrifós. 

De sobte, em vaig adonar que havia sortir del parc, del meu passeig infernal i ininterminable. Notava com em suava el front. Tenia el cor a la boca, i sentia que em trencava amb cada bateg seu. La veu de l'Anthony encara em resonava al fons de la ment... i en aquell moment vaig veure davant meu una comisaria de policia... i vaig correr cap allà per entregar-me. Només de pensar-hi, el soroll de les pases, xap...xap... va aturar-se i el meu cor va retornar al seu lloc.


Judit Perich

sábado, 26 de julio de 2014

De la literatura de misterio, terror, suspense y otras hierbas

      No es como para escribir una simple entrada; de hecho, como suele decirse, han corrido ríos de tinta hablando sobre unos y otros autores: Desde genios como Poe, que literalmente inventó el género, pasando por todos los autores románticos como Bécquer y sus cuentos de terror, Shelley, el bueno de Doyle, Lovecraft o la señora Christie, y tantísimos más que me dejo por el camino, la literatura fantástica, terrorífica y de misterio nos ha fascinado, horrorizado y dado, sin lugar a dudas, muchos de nuestros mejores momentos literarios. 
      Pero, ¿qué sucede ahora, cuando vamos a la Fnac y nos vemos invadidos por tiempos entre costuras, sombras del señor Grey y libros de un humor difícilmente calificable como tal? ¿Qué autor puede decir ahora que esté cultivando como Dios manda un género tan complicado, tan seductor y atractivo? A simple vista, todo parecen tópicos: Seguimos con las casas encantadas, las mujeres perseguidas, los libros de "susto", que yo considero un nuevo género y se basan en buscar el sobresalto del lector a intervalos regulares; las intrigas vaticanas, etc. ¿Alguien tiene ganas de tomarse en serio un asunto tan trascendente como este?
      Naturalmente, tenemos a la señora Rice, que (¿os lo he dicho ya?) nos regalará una nueva entrega de sus Crónicas Vampíricas, "El Príncipe Lestat", en Octubre. ¿Alguien más?
      Pues sí. Aparte de thrillers interesantes como los de Asa Larsson , por ejemplo, tenemos cosas muy notables sin movernos de casita. Me refiero a "El guardián invisible", de Dolores Redondo, en una prosa impecable para lo que nos tienen acostumbrados últimamente y con una trama interesante e ingeniosa, así como muy bien llevada. 
      Por desgracia, poco más ahora mismo. Escribir una buena novela de misterio es complicadísimo; no sólo hace falta una buena idea, sino que este género, como ningún otro, requiere una atención a los detalles, una estructura fija y un nivel de dominio de los distintos recursos literarios como ningún otro. 
            De manera que no nos queda otra a los escritores amateurs que seguir trabajando firmemente en el asunto, a ver si hay suerte y logramos un thriller verdaderamente notable. Mientras, y para que os curéis en salud, seguid con Poe (os recomiendo sus "Historias Extraordinarias"), con las "Rimas y Leyendas" de Gustavo Adolfo Becquer, con el inefable Arsene Lupin, o con esos cuentos dignos de un buen cómic que escribía Lovecraft. No olvideis que los autores muertos suelen ser, la mayor parte de las veces, los más fiables. En cuanto a los vivos, en la medida que os fiéis de mi criterio, ya os iré comentando mis hallazgos.

                                             Gemma Minguillón

lunes, 19 de mayo de 2014

Cuentos increibles: La prenda

       “Tac, tac”, sonaba tras de sí el suelo de piedra húmeda. “Tac, tac”, y los latidos de su corazón se confundían con el taconeo de sus botas. La capa volaba a su espalda acariciándole los hombros, enredándose a veces en sus piernas y produciéndole un sobresalto tras otro. El sudor perlaba su frente despejada y limpia; los cabellos se humedecían a cada paso que daba. “Tac, tac”. Alzó la vista para encontrar la mirada de la Luna, que aquella noche se enseñoreaba del cielo negro y sin estrellas. Blanca, clara, parecía gritarle “vete, este no es tu sitio”. Pero tenía que hacerlo; todos los estudiantes de primer año debían pagar la prenda que les imponían los veteranos para ser aceptados. Las candelas de petroleo de la calle temblaban a su paso, haciendo aún más mortecina la luz que iluminaba escasamente sus pasos firmes, una firmeza que parecía tratar de convencer a su espíritu de que hacía lo correcto. “Hasta el cementerio”, le habían dicho. “Debes coger el aldabón y picar tres veces, justo al dar la media noche el reloj de la torre”. No había podido mostrar su pánico ante tal sugeréncia; con gusto habría hecho la cena de todos durante un mes, o habría lavado la ropa de los veteranos en el río, como habían tenido que hacer otros compañeros de su promoción para poder ingresar en la Hermandad de la Universidad. Pero el cabecilla parecía haberse dado cuenta de su terror a la oscuridad, a la noche. Quizás por lo que su madre le había repetido algunas veces: Que gritaba en sueños, aterrorizado, diciendo cosas incomprensibles. De modo que su prenda consistió en una prueba de valor; de un valor que siempre había tenido para enfrentarse a cualquier problema, a cualquier adversidad, pero del que carecía absolutamente cuando se trataba de su terror a lo desconocido. Y Salamanca estaba especialmente siniestra en aquella Noche de Difuntos.

       La puerta del cementerio pareció saludarle de lejos, con su herrería oxidada por el paso de los años. A su través se veían apenas brillar las lápidas de mármol, en aquella noche de luna que proyectaba las sombras de los ángeles de piedra sobre ellas. Sin respirar, levantó la mano hacia el aldabón. “Tres golpes”, pensó “y todo habrá terminado”. Con la mano fría y temblando, tomó la pesada aldaba y la levantó. Su sonido al caer le heló la sangre, como si aquel ruido tan fuera de lugar en la quietud de la noche pudiese despertar a algún espíritu inquieto. Las campanadas de las doce le acompañaban en la lejanía. La levantó de nuevo, cerró los ojos; otro golpe. Sin aliento, la dejó caer por tercera vez para, inmediatamente, girar sobre sí mismo y salir corriendo como alma que lleva el diablo. Pero entonces alguna cosa le dió un tirón a su capa. Sus ojos se abrieron desmesuradamente mientras su corazón dejaba de latir. Y, al caer al suelo, se soltó por fin la capa que había quedado prendida en el aldabón tras el tercer golpe.

                                                          Gemma Minguillón

Los cuervos

Luz negra, negra sombra,
como una vieja bruja de alas negras
agitando de sus cabellos las hebras, acechando en su vuelo a aquella alondra.

Graznando, voz inerte,
contemplando sus ojos la campiña yerma,
príncipe oscuro, augurio de muerte,
huyendo de la luz a la tiniebla.

Cruzando con sus sombras impactantes
aquel brumoso cielo del ocaso
cubierto con sus nubes acechantes.

Los tenebrosos siervos de Satanás
que miraban impávidos la vida de los demás

como el cuervo que dijo "Nunca más".


Extraído de mi blog: La cueva del nigromante


Judit Perich

sábado, 10 de mayo de 2014

La rosa blanca que quería ser roja



El bosque era sombrío como todos los bosques de cuento y, como en todos, se perdían niñas. En el corazón del bosque había un rosal, y en el corazón de aquel rosal había una rosa blanca como la nieve. La blancura nívea de aquella rosa la hacía destacar en aquel lugar lúgubre y oscuro. Era una dama de nieve en un palacio oscuro. Aquello a ella no le gustaba, en absoluto. Ella quería tener un color más noble, más sensual, que le quitara ese aire de inocencia y pureza que no encajaba nada con la flor prohibida.Rojo. Ése era el color que debía tener. Y ése era el color que conseguiría a cualquier coste.

       De manera que, cuando las madrugadas la llenaban de frescas gotas de rocío que hacían salir de sus pétalos, a los primeros rayos del sol, decenas de abanicos de colores iridiscentes, ella aprendió a guardarse unas cuantas en su corola. De ese modo, pensaba, podría utilizarlas cuando más le conviniese, podría hipnotizar a alguna niña incauta que, cautiva por el espectáculo que ofrecía, se acercase demasiado a ver, a tocar, a oler...y entonces ella actuaría. Hincharía sus espinas de manera exagerada. Las niñas no son cuidadosas, por lo que seguro se pincharían con ellas. La sangre brotaría de sus inocentes dedos, manchando sus pétalos y tiñéndolos así del tan ansiado color.

       Y apareció la primera víctima. Una chiquilla trenzuda de dorados cabellos y vestido turquesa. Se acercó a la flor y se emocionó al verla tan bella y resplandeciente. Pronto la tocaría, así que la rosa se apresuró a hinchar sus espinas, que se convirtieron en mortíferas púas. Pero cuál fue su sorpresa al ver que la niña sacó unas tijeras de plata y le cortó el tallo de golpe. A la pequeña le agradó tanto aquella linda rosa que la tomó para poder regalársela a su madre. Lo último que vio la rosa fue la carita sonriente de aquella criatura que, en un instante, le había arrebatado la vida. Segundos después se llevó su cuerpo inerte, y lo único que quedó allí fue una gota de savia que, tímidamente, resbalaba por el lugar en el que antes había estado tan bella pero maldita criatura, cuyo único deseo era tornarse en lo que no era. 



Extraído de mi blog: La cueva del nigromante


Judit Perich

lunes, 5 de mayo de 2014

La niña y la luna

Fueron mis góticas inclinaciones las que me impulsaron a ir aquella noche al cementerio.
Era un de uno de Noviembre por la noche, y había luna llena. Un precioso y plateado plenilunio. El cielo estaba negro como el azabache, como a mí me gustaba, y reinaba un profundo silencio.
Cuando salté la valla, me invadió una agradable sensación de bienestar y paz espiritual. Avancé. De noche, el cementerio era precioso. Yo sólo lo había visitado de día, cuando era pálido y aburrido. Por eso, verlo tan tétrico y umbrío me hizo sentir bien. 
Paseé la vista por encima de las lápidas: inscripciones borradas por el tiempo, ángeles de piedra de mirada vacía, cruces clavadas en el suelo... y entonces la vi.

Era una chiquilla menuda, con las piernas largas y flacas, aguantándose de puntillas con sus pies descalzos encima de una cruz de mármol. Al principio sólo era una sombra negra y pequeña, pero a medida que me fui acercando, pude distinguirla mejor; pálida, vestida con un antiguo andrajo blanco, con el cabello largo y plateado fluyendo en el viento, miraba la luminiscente cara de la luna llena.
Me acerqué a ella, traté de hablarle, pero no me salían las palabras. Iba tartamudeando, cuando se giró y, con su mirada azulada, me dijo: "la luna está preciosa esta noche". Ante aquella voz soñadora, yo miré el cielo. Realmente la luna era linda como una perla. La miré durante unos instantes. Cuando volví a bajar la vista miré hacia la cruz. Sonreí. Ella había desaparecido.

Extraído de mi blog: Curruca.com


Judit Perich