El primer i, probablement, l’últim concert que veuré d’AC/DC però sens dubte el millor que he vist i, probablement, veuré a la meva vida. Increïble, sensacional, impressionant, espectacular, electrificant,... encara ara se’m posa la pell de gallina quan recordo alguns dels moments viscuts a l’Estadi Olímpic aquesta nit.
L’ambient presagia la nit que ens espera quan el meu marit i jo arribem a Montjuïc. Tres quarts d’hora per a aparcar i un quart d’hora per arribar a l’estadi caminant. Una marea de gent anant cap a l’estadi i una altra de cotxes pujant la muntanya aparcant allà on poden. Gent vinguda de tot arreu, sentim parlar en anglès, en italià, en francès...
Entrepà de llom calentó i cervesa fresqueta mentre escoltem les darreres cançons dels teloners “Vintage Trouble” que fan ballar a ritme de “blues-rock” el públic que ja ha arribat.
Dues pantalles gegants (una a cada banda de l’escenari) i dues més petites als laterals pels que estan més a pr op i no poden veure la part central que dibuixa un semi-cercle gegant d’uns 50 metres d’alçada amb una impressionant diadema amb banyes, enmig de la qual ressalten les sigles del grup: AC/DC.
I finalment a les 22.03 h comença el concert
Les llums de l’estadi s’apaguen de cop, sense previ avís, i tot l’estadi esclata en un crit que ens posa la pell de gallina a tots, els nervis s’apoderen dels assistents i comencen els salts, xiulets i crits d’emoció pel que estem a punt de viure. Els flaixos de les càmeres no paren de llampegar. La blancor de la seva llum contrasta amb la vermellor de les banyes que parpellegen creant un ambient increïble i preciós als meus ulls.
Per les pantalles gegants comencem a veure una història en imatges espectacular, amb l’espai com a protagonista... la lluna, meteorits estavellant-se contra la Terra, foc, explosions, i uns astronautes peculiars... els nostres ídols acompanyats per la gegantina nina inflable (Rosie)... i comença el compte enrere... el públic acompanya la veu en off del vídeo cridant embogit... Ten, nine, eight, seven, six,... l’escenari s’il·lumina parpellejant al ritme del compte enrere... five, four, three, two...ONE!!! i comença la festa!!!
La contundent bateria de Chris Slade, les potents notes del baix de Cliff Williams i el ritme de la guitarra de Steve Young (que manté el llistó del seu oncle Malcolm ben alt) donen pas a l’incombustible Angus Young que apareix a l’escenari tocant les primeres notes rebut per un públic embogit i entregat des de el primer moment a aquestes llegendes del rock. I acte seguit apareix Brian Johnson. Amb el seu estil inconfusible, no defrauden.
Angus Young (que lluïa un gran apòsit al genoll esquerre .., ¿por que serà?) amb camisa de màniga llarga blanca, corbata negra amb ratlles en diagonal vermelles, i el característic uniforme de col·legial de color vermell vellutat, guitarra a l’alçada de la cintura i fent el seu mític “Duck Walk” (ball de l’ànec) per tot l’escenari, amb un ritme i moviment constant que mantindrà durant tot el concert mostrant una forma espectacular durant les 2 hores que durarà. Sens dubte l’ànima del grup.
A partir d’aquí el concert manté un nivell electrificant amb tan sols tres temes del nou disc (l’entrada, “Play Ball” i “Baptism by fire”) d’un total de 20 temes.
L’entrega del públic es veu recompensada amb l’entrega dels artistes que ho donen tot damunt l’escenari en cada cançó, amb un espectacle de so, llum i creativitat impressionant. I així ho demostra Angus Young, que ens regala un “momento corbata” sensacional, fent servir la seva corbata per tocar part del solo de “Sin City” i entregant-se per complet al públic en un inacabable i èpic solo de més d’un quart d’hora a “Let there be rock”.
En acavar l'espectacular solo, apareixen Angus i Brian a través d’una “trampilla” que s’eleva des de sota al mig de l’escenari i comença a sonar el clàssic dels clàssics “Highway to Hell” on el públic salta a ritme del corus deixant anar tota l’energia que els resta fent tremolar l’estadi. I al final de la cançó Angus es treu les banyes de plàstic que duu posades i ens obsequia amb el clàssic gest fent les banyes amb els seus dits índex, amb mirada i somriure de “hell boy”. Els canons apareixen a ambdues bandes de l’escenari i al centre per “For those about to rock (we salute you)” que disparen al crit de “Fire!” d’en Brian acompanyat pel públic entregat acabant el tema i el concert amb una gran ràfega de focs artificials que s’eleven des del darrere de l’escenari deixant-nos amb la sensació que no hauria d’acabar la festa perquè probablement ha sigut el millor concert de les nostres vides i ja no podrem tornar a veure aquestes llegendes del rock més endavant.
I amb aquesta barreja de sentiments contradictoris, entre l’excitació per l’espectacle que hem presenciat i la tristesa per la tornada a la nostra realitat a les 00.10 h sortim de l’estadi amb l’orgull de dir-nos: “He vist AC/DC en directe!!!”
Laura Vila
No hay comentarios :
Publicar un comentario