El detectiu Baldo Sanmartín entrevista a Sherlock Holmes

       –Bona tarda, senyor Holmes–, dic a l’home que tinc davant. Assegut amb l’esquena envarada però lleugerament relaxat, treu fum d’un cantó de la boca mentre aguanta la seva pipa amb la mà dreta. Els seus ulls no s’aparten ni per un moment dels meus.

–Bona tarda, senyor Sanmartín–, em diu, i tinc l’incòmoda sensació de que m’està analitzant. –Efectivament, l’estic analitzant. Vostè és un home tranquil, però observador, i sens dubte té manques afectives que...
–Bé, bé, no estem aquí per parlar de mi. Parlem de vostè, si li sembla. Què em pot dir de vostè mateix ?

–Està de broma? –, em contesta. –Tothom em coneix, i no vull avorrir ningú. Sóc metòdic, maniàtic, nerviós i inquiet. Sóc un maníac dels detalls i qualsevol cosa que no estigui allà on ha d’estar m’encén l’alerta.

–I el seu ajudant? Ja sap: «Elemental, estimat Watson» –. Sherlock em mira avorrit.

–Vostè és detectiu; hauria de saber que jo mai he dit aquesta frase.

–De debò? Doncs és la seva frase més famosa...

–Al cinema, potser. Però no surt a cap dels llibres del senyor Doyle.

–Parlim del senyor Doyle, ara que l’esmenta. Com creu vostè que se li va acudir l’idea d’escriure novel.les policíaques? D’on creu que va sortir vostè?

–Bé, en Doyle era metge, ja sap. Mentre estudiava, va conèixer al doctor Joseph Bell, forense, i va ser d’ell que va treure l’idea del meu personatge.

–En Doyle havia d’estar molt orgullós de vostè, imagino.

–Doncs imagina molt malament. En Doyle s’avergonyía de mi i em considerava una enorme pèrdua de temps i de neurones. Però el públic no pensava com ell; em vaig fer molt popular i la gent llegia les meves històries cada cop més.

–Vaja, no sabia que vostè i en Doyle es portéssin tant malament...

–Doncs ja veu. De fet, ell va quedar tant saturat de mi que va decidir que jo caigués a mans del meu enemic de tota la vida, ja sap; en Moriarty.

–Si, recordo una lluita a un salt d’aigua...

–Exacte. El cas es deia «El problema final». Però ja veu, el públic va protestar tant, va ser tant gran l’allau de cartes que li van escriure a Doyle demanant el meu retorn, que finalment va cedir i em va fer reapareixer a la novel.la «La casa buida».

–Però, després de la seva mort, encara va aparèixer una novel.la seva, una de les més famoses; «El gos dels Baskerville».

–I tant; però ja es va cuidar en Conan Doyle de datarla anteriorment al meu accident al salt d’aigua.

–Bé, ja sol passar. De vegades, els personatges superem perillosament els nostres creadors, i llavors ells no saben què fer de nosaltres. Però miri, jo me’n alegro moltíssim de que vostè passés a la Història com el més gran detectiu de tots els temps... fins que vaig arribar jo, es clar–, i miro a en Holmes amb un somriure franc, que ell no em torna. Treu molt de fum de la seva pipa, fins que la seva cara desapareix en mig d’aquell núvol, com Londres desapareixía a finals del seu segle a sota d’aquella boira tòxica i malaltissa.

(Els drets del personatge de Sherlock Holmes pertanyen als legítims propietaris del seu copyright).

Gemma Minguillón