Gemma Minguillón entrevista al detectiu Baldo Sanmartín

      Es creu molt llest. Em mira amb el mentó baix, tot aguantant.se'l  amb el puny mig tancat, i els ulls mig aclucats.
      -Espabila, Baldo. No et facis l'interessant-, li dic. -A mi no m'impressiones; soc la teva mare.
      -Disculpa; deu ser deformació professional.
      -Tanmateix, estic molt orgullosa de tu. M'han dit que ara ets actor...
      -Si; el sis de Setembre desvetllaré un cas que m'ha tingut de cap durant un temps. Es tracta del cas Peratallada. El meu amic Adrià Peratallada, que te una casa a Bigues que es diu La Casa de l'Àncora (li va posar perqué es biòleg marí), em va convidar a sopar i...
      -Ep.
      -Mana.
      -Has sentit parlar dels spoilers?
      -Hi tant. És quan algú explica el final d'una història abans d'hora, xafant-li la emoció a l'espectador o lector, i... Ah, val. Ja callo.
      -Ben fet. A més, tenint en conta que farem una mena de concurs entre el públic al final del segón acte, per saver si han averiguat qui es l'assassí. Serà per escrit i en secret, es clar. Aixi que si, calla.
      -Sincerament, no sé perqué el feu; ningú ho sabrà. Només jo, el gran detectiu Baldo...
      -Gran, eh. Haig de recodar-te que, normalment, sense el teu equip i les sugeréncies dels teus amics i col.laboradors, no sols averiguar res, ni que ho tinguis als nassos?- Es posa una mica vermell. Corro al seu ajut. -Be, però s'ha de reconeixer que sempre dones el darrer pas, que sempre acabes per lligar els caps tu sol-, i li somric. S'ha d'alimentar l'autoestima de les nostres criatures. Tot i que, potser, amb en Baldo he fet un gra massa. És un cregut.
      -Gràcies... Es cert que en el cas Rocamora l'ajut de la Candy va ser capital, i que efectivament sempre conto amb bons consells... Però aqui estic sol (be, amb l'inspector Alves), de manera que me les he d'apanyar tot solet. 
      -Espero que et llueixis; tot Sant Feliu estarà pendent de tu.
      -Jo també ho espero... De fet, estic una mica nerviós, perque mai he sortit a un escenari, però...be, no em queda un altre que confiar en el meu instint.
      -Estàs de vacances, ara?
      -Be, estic tractant de resoldre un cas en el que m'ha ficat una amiga... Està resultant força complicat, però quan el tingui ja us l'explicaré. Es sobre un avió nazi que...
      -Baldo, els spoilers...
      -Si, val. Be, es titularà El secreto de Amaa. Això puc dir-ho, no?
      -I tant! Doncs noi, aprofita per descansar, que al Setembre tindràs feina recreant aquest cas al teatre, La casa de l'Àncora.
      -Si, em sembla que m'en vaig a la platja... Be, si el mecànic em te arreglat el cotxe. Adeu, fins aviat!
      I se'n va cap a la plaça, deixant-me a mi la conta. No sé com el vaig fer tant poca-solta. Be, espero de tot cor que estigui a l'alçada i que us agradi la seva història teatral. Ja m'ho fareu saver!

http://www.santfeliudecodines.cat/actualitat/agenda/2014/09/06/representacio-de-l-obra-de-teatre-la-casa-de-l-ancora


                                                    Gemma Minguillón

El detectiu Baldo Sanmartín entrevista a Arséne Lupin

      Jo sóc un home heterosexual, tot i que, al llarg de la meva carrera i davant de determinats casos als que m'he enfrontat, haig d'admetre que, en ocasions, he entens qué era el que tenien determinats homes per resultar insultantment atractius. Aquest va estar el cas d'en Alejandro Nola, del cas Rocamora o Corazón de Reina. Ara sento exactament el mateix, tot i que d'una manera diferent, davant l'home que tinc assegut al meu front. Arséne Lupin és un home atractiu, no tant sols pel que fa al seu aspecte, si no també pel que te a veure amb les seves maneres, la seva forma de parlar, de gesticular, de somriure. Un caballer francés de cap a peus. I un xoriç com pocs, per molt de guant blanc que sigui. 

      -Monsieur Lupin...

      -Monsieur Sanmartín...

      -He llegit moltes coses de vosté, però no em crec la meitat. Per exemple, diuen que vosté és una mena de Robin Hood, que sempre roba per fer el be i blablabla, però robar no està be i ho sap, no?- Em mostra el seu somriure més encantador.

      -Veureu, monsieur, jo soc, per sobre de tot, un aventurer. En el més ample sentit de la paraula. No em direu que no enteneu el concepte; precissament vos, que aneu pel mon desfén problemes i enigmes...

      -No us aneu per les branques. Jo vaig tenir fa poc, a la mateixa cadira que ara seieu, a en Sherlock Holmes, que era coetani vostre, de principis del segle vint. Ell estava al cantó correcte de la llei i...

      -Correcte? Qui ho diu, això? Qui ha fet la llei? No hi ha un cantó correcte, monsieur. El cantó correcte és només aquell que ens fa fer alló que hem de fer i amb qui ho hem de fer; això és el que jo penso.

      -Molt be, d'acord. Ja veig que seriau un bon politic, amb tanta demagógia. Parleu-me d'en Maurice Leblanc; d'on creieu que va treure la idea del vostre personatge?

      - Be, diuen que hi havia un anarquista, un tal Marius Jacob, que va estar molt de moda en el meu temps; ja sabeu, un idealista. A monsieur Leblanc li agradaba molt el teatre i la literatura, i va agafar diferents influéncies per crear-me. 

      -M'han dit que sabeu jiu-jitsu...

      -Oh, si; el meu pare era un gran esportista i em va iniciar a diferentes técniques de lluita, com la boxa o les arts marcials. Aixi és més fàcil fugir de la justicia...

      -No ho tingueu tant clar...-, li dic amb suficiéncia, pregant perque no se'n adoni de la meva manca de to muscular. Tot l'esport que faig es mirar les olimpiades, quan les fan. - Jean Paul Sartre va dir de vos que erau "El cyrano dels baixos fons". Qué en penseu?

      -M'afalaga molt! Realment, no hi ha res més romantic que ajudar als febles i després fer-se fonadis. A mi m'encanta-,em diu amb un altre somriure enlluernador.

      - Monsieur Lupin, quina de les novel.les a les que apareixeu recomenariau als nostres lectors?

      - Oh, crec que totes son força distretes, però per dir una... potser La aguja hueca , o Les confidéncies d'Arséne Lupin; però hi ha molts relats, moltissims!

      -Moltíssimes gràcies, monsieur, i perdoneu que no us dongui la ma; es que el rellotge es nou, sabeu...

                                           Gemma Minguillón

El detectiu Baldo Sanmartín entrevista a Hércules Poirot

       Menut, polit i molt ben planxat, l'home que tinc assegut davant sembla exàctament igual a la descripció que d'ell fa la seva autora. El cap amb forma d'ou, que inclina de cantó de tant en tant, llueix com tot guarniment un perfecte bigoti ben dibuixat i lluent.

       - Bona tarda, senyor Poirot.

       - Bona tarda, monsieur Sanmartín.

       - Mira per on; els dos detectius més grans de la Història aqui, asseguts un davant de l'altra-, bromejo. Poirot em torna un somriure.

       - Parli per vosté, monsieur. Jo ja fa temps que vaig superar-la, la Història. La meva perfecció deductiva ratlla el que es sublim.

       - Això tinc entés, si... Com es va ficar en tot això, monsieur? Vull dir, al camp de la investigació privada.

     - Mon dieu, mon amí. D'això fa tant, ha plogut tant... Veureu, la senyora Christie es va basar especialment en antics detectius, sobre tot en Auguste Dupin, del gran Edgard Allan Poe. Però el fet de que jo sigui belga i visqui a Anglaterra d'ençà de les acaballes de la Primera Guerra Mundial té a veure precissament amb això, amb la guerra i l'ocupació alemanya del meu païs. 

        - Efectivament, si més no això justifica el fet que una persona tant competent com vostè estigués desocupada a Anglaterra. I digui'm, en quants cassos ha treballat, monsieur?

       - Sacre bleu! Qui ho pot saber? En moltíssims, mon amie.

       - Cert, potser li demano que exprimeixi massa les seves petites cèlules grisses... Bé, digui'm el seu cas més important.

       - Oh, això és molt dificil. Bé, tots ho són, però un dels més notables va ser el cas de l'Orient Express, naturalment. Es clar que els cassos a Egipte, Mesopotàmia, o els relacionats amb diferents families importants angleses tampoc estàn malament... Teniu una copeta de sirop?

       - ...Em sap greu, crec que no. Si voleu un cafè... - Ell el rebutja, amb gest de repugnància. - Quina és la clau del vostre èxit, Poirot?

       - Oh!, sens dubte, l'ordre, el mètode, l'anàlisi...

       - ...Bé, jo em refería al vostre èxit literari, monsieur.

       - Doncs... suposo que la lògica-. El miro estranyat. - Oh, si, mon amie, la lògica! Veureu, els meus casos són problemes de lògica. Donen al lector tots els punts, sense estafar ni una sola dada important. Tot és allà, davant els seus ulls, perquè pugui resoldre el trencaclosques. Llavors jo el resolc, i el lector pensa: "És cert, ho he tingut davant el nas tota l'estona i no ho veia!". És natural que no ho vegin, monsieur Sanmartín; hi ha coses que només pot veure el gran Hercules Poirot!

       Somriu satisfet novament, mira la tauleta i, en no trobar el seu sirop, agafa el seu bastó i em mira fixament, amable i proper, i alhora veient a dins meu coses que ni jo mateix conec...

                                                                    
                                                     (Els drets del personatge d'Hércules Poirot pertanyen als legitims propietaris del seu copyright).


                                                                                                             Gemma Minguillón

El detectiu Baldo Sanmartín entrevista al vampir Lestat

-Bona tarda, monsieur de Lioncourt.
-Bona tarda, monsieur Sanmartín -. El jove que tinc davant no te més de vint anys. Bé, això és el que sembla, es clar. En realitat va néixer a les acaballes del segle XVIII. Els seus ulls blau marí han vist la Revolució Francesa, l'Imperi de Bonaparte, la Il·lustració i dues guerres mundials, apart, es clar, de tota la Revolució Industrial, l'expansió econòmica, el boom del consumisme, la guerra freda, un parell de crisis mundials... Però no fa cara de que tot això li hagi importat un pebrot.
-Digui'm, Lestat; com pot un viure en aquest món de bojos tant de temps i no esdevenir un d'ells?
-Oh, li agraeixo la delicadessa de donar per entès que no he acabat boig. Jo no estic tant segur. De fet, ho estic. Vull dir, completament boig.
-Tantes bogeríes ha fet?
-Moltíssimes. Des de canviar el meu cos amb un humà que volía saver el que era ser vampir només durant vint-i-quatre hores (i que després, naturalment, va desaparèixer per no haver de tornar-me el meu cos) fins anar fins el mateix infern com a lloctinent del dimoni.
-Això sona perillós...
-I tant; aquí era la gràcia. Per això ho vaig fer. Si no, aquesta vida meva, sempre de nit i xuclant la sang de tota mena de delinqüents per sobreviure, hagués esdevingut molt avorrida- em mira divertit. La seva presència és captivadora i fa una mica de por caure de quatre potes i deixar que et xucli la sang.
-Tinc entès que els seus companys vampirs tenen amb vostè una mena de relació amor-odi.
-Oh, bé, en alguns casos es d'odi-odi. Però... Si, es podría dir que la majoría m'adoren. El meu petit Louis, el preciós Armand, el solemne Marius... En general, no ens soportem massa estona, però ens estimem- em diu, amb un somriure somniador.
-La seva autora, Anne Rice, sembla que va tenir alguns problemes amb vostè. Fins i tot deia que vostè se li apareixia...
-Si, va passar una època difícil. Però ha de tenir en compte que va perdre el seu marit, a qui estimava molt i que, de fet, va començar a escriure les nostres Cròniques en perdre a la seva filla. La senyora Rice no ha tingut una vida fàcil. Jo crec que d'aquí li venen els alts i baixos que ha tingut al llarg de tots aquests anys.
-A arrel de la mort de Stan Rice va deixar d'escriure sobre vostè, si. Això he llegit. I va tenir una època en que es va fer força catòlica.
-Oh, és natural! Vostè sap que jo soc un místic, de manera que entenc perfectament això de cercar respostes en Déu i en el més enllà. Tots els meus companys tenen problemes amb aquest tema. Jo, com he estat a l'infern, li puc assegurar que més li val ser bo, senyor Sanmartín... - I em somriu novament d'una manera força gamberra.
-I perquè creu vostè que la senyora Rice està tornant a escriure sobre vostè, després de tants anys?
-És natural; ara hi ha una gran difussió d'obres vampíriques una mica... digue'm-ne per adolescents. Molts fans li han escrit a la senyora Rice demanant-li que posi ordre en aquest caos, assegurant-li que els vampirs no lluïm amb el sol i coses per l'estil... I ella ha decidit escriure una nova història sobre mi.
-“El príncep Lestat”, oi? Diuen que estarà llest per l'Octubre.
-Oh, si... A l'Octubre tornaré, senyor Sanmartín- i torna a riure mirant el meu coll. Potser a l'Octubre m'en aniré de viatge...

(Els drets del personatge de Lestat de Lioncourt pertanyen als legítims propietaris del seu copyright).

Gemma Minguillón

El detectiu Baldo Sanmartín entrevista a Sherlock Holmes

       –Bona tarda, senyor Holmes–, dic a l’home que tinc davant. Assegut amb l’esquena envarada però lleugerament relaxat, treu fum d’un cantó de la boca mentre aguanta la seva pipa amb la mà dreta. Els seus ulls no s’aparten ni per un moment dels meus.

–Bona tarda, senyor Sanmartín–, em diu, i tinc l’incòmoda sensació de que m’està analitzant. –Efectivament, l’estic analitzant. Vostè és un home tranquil, però observador, i sens dubte té manques afectives que...
–Bé, bé, no estem aquí per parlar de mi. Parlem de vostè, si li sembla. Què em pot dir de vostè mateix ?

–Està de broma? –, em contesta. –Tothom em coneix, i no vull avorrir ningú. Sóc metòdic, maniàtic, nerviós i inquiet. Sóc un maníac dels detalls i qualsevol cosa que no estigui allà on ha d’estar m’encén l’alerta.

–I el seu ajudant? Ja sap: «Elemental, estimat Watson» –. Sherlock em mira avorrit.

–Vostè és detectiu; hauria de saber que jo mai he dit aquesta frase.

–De debò? Doncs és la seva frase més famosa...

–Al cinema, potser. Però no surt a cap dels llibres del senyor Doyle.

–Parlim del senyor Doyle, ara que l’esmenta. Com creu vostè que se li va acudir l’idea d’escriure novel.les policíaques? D’on creu que va sortir vostè?

–Bé, en Doyle era metge, ja sap. Mentre estudiava, va conèixer al doctor Joseph Bell, forense, i va ser d’ell que va treure l’idea del meu personatge.

–En Doyle havia d’estar molt orgullós de vostè, imagino.

–Doncs imagina molt malament. En Doyle s’avergonyía de mi i em considerava una enorme pèrdua de temps i de neurones. Però el públic no pensava com ell; em vaig fer molt popular i la gent llegia les meves històries cada cop més.

–Vaja, no sabia que vostè i en Doyle es portéssin tant malament...

–Doncs ja veu. De fet, ell va quedar tant saturat de mi que va decidir que jo caigués a mans del meu enemic de tota la vida, ja sap; en Moriarty.

–Si, recordo una lluita a un salt d’aigua...

–Exacte. El cas es deia «El problema final». Però ja veu, el públic va protestar tant, va ser tant gran l’allau de cartes que li van escriure a Doyle demanant el meu retorn, que finalment va cedir i em va fer reapareixer a la novel.la «La casa buida».

–Però, després de la seva mort, encara va aparèixer una novel.la seva, una de les més famoses; «El gos dels Baskerville».

–I tant; però ja es va cuidar en Conan Doyle de datarla anteriorment al meu accident al salt d’aigua.

–Bé, ja sol passar. De vegades, els personatges superem perillosament els nostres creadors, i llavors ells no saben què fer de nosaltres. Però miri, jo me’n alegro moltíssim de que vostè passés a la Història com el més gran detectiu de tots els temps... fins que vaig arribar jo, es clar–, i miro a en Holmes amb un somriure franc, que ell no em torna. Treu molt de fum de la seva pipa, fins que la seva cara desapareix en mig d’aquell núvol, com Londres desapareixía a finals del seu segle a sota d’aquella boira tòxica i malaltissa.

(Els drets del personatge de Sherlock Holmes pertanyen als legítims propietaris del seu copyright).

Gemma Minguillón