Benvinguts al nostre espai. O millor dit, al vostre espai, perquè aquest és un espai per vosaltres, per tots els amants de la literatura.

Què us trobareu aquí? Què és, amb tot el que la xarxa ofereix a tots els nivells per tothom, el que nosaltres podem aportar de nou a dins un món tan vast com aquest, el món literari? Doncs una cosa molt senzilla: Que tots nosaltres, els autors d’aquesta web, som de casa. Parlarem de moltes coses; dels best-sellers que us agraden, dels gèneres que més us interessen, de les novetats literàries, dels grans clàssics... Posarem al vostre abast totes les nostres aportacions: articles de diferents temes, contes, novel·les i narracions, còmics i il·lustracions, perquè conegueu la nostra obra i, fins i tot, ens feu arribar la vostra perquè puguem compartir-la i conèixer-la.

Com farem tot això? Doncs mitjançant els vostres comentaris. Així podrem saber quins temes us interessen més, per orientar les nostres publicacions setmanals als vostres gustos, per parlar dels temes que realment us resultin interessants. I amb les vostres critiques als nostres escrits ens ajudareu a créixer com escriptors.

El nostre desig és, per sobre de tot, fomentar el vostre interès per la literatura, ja que només la lectura ens transporta de manera duradora a altres espais, a altres universos; la lectura, com cap altra cosa, ens ensenya l’empatia i ens culturitza, ens fa enamorar-nos, plorar, riure i viure a dins del cap d’altres persones com res més ho aconsegueix.

Per tot això, us convidem a tots vosaltres a prendre amb nosaltres un cafè a la plaça.

Us esperem.

jueves, 24 de abril de 2014

La noche es nuestra


En lo alto del edificio, Félix hablaba en silencio con la noche.
Su pelo negro brillaba bajo la luz de la luna.
Saltó, alcanzando el tejado de enfrente.
Se agazapó en la esquina más oscura y esperó, inmóvil.
Observó cómo Fofó hacía su aparición.
Era grande, blanco y rechoncho.
Tenía la comida entre los dientes y apenas miró alrededor.
Demasiado confiado Fofó.
Ya le había advertido que éstos tejados eran suyos, pero el grandullón se había limitado a sonreir burlonamente, enseñando sus atrofiados dientes. Los mismos que ahora despedazaban la comida torpemente.
Demasiado ruidoso Fofó.
Félix se le acercó lentamente por detrás.
Un, dos, tres pasos. Al cuarto todo acabaría.
De repente el gordo giró la cabeza alarmado.
Miró hacia la esquina, hacia la oscuridad.
Y ésta le devolvió la mirada.
Llovieron maullidos en el tejado.
Demasiado lento Fofó.

De vuelta en casa, Félix observaba a Verónica. Dormía inquieta y se revolvía desnuda en la cama. Félix se posó en ésta de un salto y acarició las piernas de ella con su cuerpo. Recorrió su piel lentamente y se acurrucó entre sus pechos.
Ella sonrió y se calmó al momento.
Felix durmió a su vez, protegiendo el sueño de ambos.

Porque somos gatos y la noche es nuestra.

2 comentarios :

  1. Madre mía. Brutal, Alex. Por favor, queremos más.

    ResponderEliminar
  2. Que buen escrito, y que buena la última frase. La recordaré mientras contemplo las estrellas.

    ResponderEliminar