-Bona tarda, monsieur Sanmartín -. El jove que tinc davant no te més de vint anys. Bé, això és el que sembla, es clar. En realitat va néixer a les acaballes del segle XVIII. Els seus ulls blau marí han vist la Revolució Francesa, l'Imperi de Bonaparte, la Il·lustració i dues guerres mundials, apart, es clar, de tota la Revolució Industrial, l'expansió econòmica, el boom del consumisme, la guerra freda, un parell de crisis mundials... Però no fa cara de que tot això li hagi importat un pebrot.
-Digui'm, Lestat; com pot un viure en aquest món de bojos tant de temps i no esdevenir un d'ells?
-Oh, li agraeixo la delicadessa de donar per entès que no he acabat boig. Jo no estic tant segur. De fet, ho estic. Vull dir, completament boig.
-Tantes bogeríes ha fet?
-Moltíssimes. Des de canviar el meu cos amb un humà que volía saver el que era ser vampir només durant vint-i-quatre hores (i que després, naturalment, va desaparèixer per no haver de tornar-me el meu cos) fins anar fins el mateix infern com a lloctinent del dimoni.
-Això sona perillós...
-I tant; aquí era la gràcia. Per això ho vaig fer. Si no, aquesta vida meva, sempre de nit i xuclant la sang de tota mena de delinqüents per sobreviure, hagués esdevingut molt avorrida- em mira divertit. La seva presència és captivadora i fa una mica de por caure de quatre potes i deixar que et xucli la sang.
-Tinc entès que els seus companys vampirs tenen amb vostè una mena de relació amor-odi.
-Oh, bé, en alguns casos es d'odi-odi. Però... Si, es podría dir que la majoría m'adoren. El meu petit Louis, el preciós Armand, el solemne Marius... En general, no ens soportem massa estona, però ens estimem- em diu, amb un somriure somniador.
-La seva autora, Anne Rice, sembla que va tenir alguns problemes amb vostè. Fins i tot deia que vostè se li apareixia...
-Si, va passar una època difícil. Però ha de tenir en compte que va perdre el seu marit, a qui estimava molt i que, de fet, va començar a escriure les nostres Cròniques en perdre a la seva filla. La senyora Rice no ha tingut una vida fàcil. Jo crec que d'aquí li venen els alts i baixos que ha tingut al llarg de tots aquests anys.
-A arrel de la mort de Stan Rice va deixar d'escriure sobre vostè, si. Això he llegit. I va tenir una època en que es va fer força catòlica.
-Oh, és natural! Vostè sap que jo soc un místic, de manera que entenc perfectament això de cercar respostes en Déu i en el més enllà. Tots els meus companys tenen problemes amb aquest tema. Jo, com he estat a l'infern, li puc assegurar que més li val ser bo, senyor Sanmartín... - I em somriu novament d'una manera força gamberra.
-I perquè creu vostè que la senyora Rice està tornant a escriure sobre vostè, després de tants anys?
-És natural; ara hi ha una gran difussió d'obres vampíriques una mica... digue'm-ne per adolescents. Molts fans li han escrit a la senyora Rice demanant-li que posi ordre en aquest caos, assegurant-li que els vampirs no lluïm amb el sol i coses per l'estil... I ella ha decidit escriure una nova història sobre mi.
-“El príncep Lestat”, oi? Diuen que estarà llest per l'Octubre.
-Oh, si... A l'Octubre tornaré, senyor Sanmartín- i torna a riure mirant el meu coll. Potser a l'Octubre m'en aniré de viatge...
No hay comentarios :
Publicar un comentario