Glamour

Escriptors, actors, gents de la faràndula (trovadors i joglars, teatrers, funambuls...), venen d'antic i d'antic eren egocéntrics, especials, diferents. Gent que ja era freak al segle tretze (imagineu-vos!), que ja eren malmirats, però la seva inmensa pedanteria (o inseguretat) els feia situar-se per sobre del be i del mal o, com a mínim, això era el que li feien creure a tothom. Artistes, bohemis, gent rara, estranya. El nostre Dalí, el gran Proust, Oscar Wilde, Andy Warhol o Marlene Dietrich; tots plegats caminaven amb aquella aura colorida que ens feia creure que eren molt més enllà del nostre abast. Les grans stars de Hollywood vivien a cases suntuoses, vestien robes exclusives i tenien unes tortuoses vides que mai ens explicaven (si no era convenientment envoltades de la manida aura de misteri aquesta)

       Qué ha passat ara? Que ho fa que les grans estrelles actuals siguin tant properes, tant avastibles? Que visquin a granges, que es casin i adoptin vuit nens, apart del propis? Que es vesteixin amb robes que sembla que els hi hagin donat? Jo crec que, un cop més, internet en te molta culpa. Be, per dir-ho d'alguna manera.

       Les estrelles de cinema es fan fotos fent el pallasso i les penjen al seu facebook. Escriuen sobre els desastres i desgràcies socials en primera persona i ens diuen qué consternats estàn. Hi ha qui te una auténtica xarxa social i dona i demana opinions sobre tota mena de temes. Ara, efectivament, podem parlar, o fer arrivar el nostre parer o les nostres idees gairebé a qualsevol. I de vegades, s'ho llegeixen i et contesten (a mi em va contestar l'Anne rice! Com hagués estat això possible fa dècades, quan tota aquesta gent era absolutament inaccessible?)

      Definitivament, crec que s'ha perdut el glamour. A canvi, però, hem guanyat proximitat i comunicació amb gent que creiem que eren d'una altre galàxia. Amb aquest socialisme de les comunicacions, ens preguntem: Era millor somniar? A mi, ja m'està be així.

Gemma Minguillón

De la literatura de misterio, terror, suspense y otras hierbas

      No es como para escribir una simple entrada; de hecho, como suele decirse, han corrido ríos de tinta hablando sobre unos y otros autores: Desde genios como Poe, que literalmente inventó el género, pasando por todos los autores románticos como Bécquer y sus cuentos de terror, Shelley, el bueno de Doyle, Lovecraft o la señora Christie, y tantísimos más que me dejo por el camino, la literatura fantástica, terrorífica y de misterio nos ha fascinado, horrorizado y dado, sin lugar a dudas, muchos de nuestros mejores momentos literarios. 

      Pero, ¿qué sucede ahora, cuando vamos a la Fnac y nos vemos invadidos por tiempos entre costuras, sombras del señor Grey y libros de un humor difícilmente calificable como tal? ¿Qué autor puede decir ahora que esté cultivando como Dios manda un género tan complicado, tan seductor y atractivo? A simple vista, todo parecen tópicos: Seguimos con las casas encantadas, las mujeres perseguidas, los libros de "susto", que yo considero un nuevo género y se basan en buscar el sobresalto del lector a intervalos regulares; las intrigas vaticanas, etc. ¿Alguien tiene ganas de tomarse en serio un asunto tan trascendente como este?

      Naturalmente, tenemos a la señora Rice, que (¿os lo he dicho ya?) nos regalará una nueva entrega de sus Crónicas Vampíricas, "El Príncipe Lestat", en Octubre. ¿Alguien más?

      Pues sí. Aparte de thrillers interesantes como los de Asa Larsson , por ejemplo, tenemos cosas muy notables sin movernos de casita. Me refiero a "El guardián invisible", de Dolores Redondo, en una prosa impecable para lo que nos tienen acostumbrados últimamente y con una trama interesante e ingeniosa, así como muy bien llevada. 

      Por desgracia, poco más ahora mismo. Escribir una buena novela de misterio es complicadísimo; no sólo hace falta una buena idea, sino que este género, como ningún otro, requiere una atención a los detalles, una estructura fija y un nivel de dominio de los distintos recursos literarios como ningún otro. 

            De manera que no nos queda otra a los escritores amateurs que seguir trabajando firmemente en el asunto, a ver si hay suerte y logramos un thriller verdaderamente notable. Mientras, y para que os curéis en salud, seguid con Poe (os recomiendo sus "Historias Extraordinarias"), con las "Rimas y Leyendas" de Gustavo Adolfo Becquer, con el inefable Arsene Lupin, o con esos cuentos dignos de un buen cómic que escribía Lovecraft. No olvideis que los autores muertos suelen ser, la mayor parte de las veces, los más fiables. En cuanto a los vivos, en la medida que os fiéis de mi criterio, ya os iré comentando mis hallazgos.

                                             Gemma Minguillón

El detectiu Baldo Sanmartín entrevista al vampir Lestat

-Bona tarda, monsieur de Lioncourt.
-Bona tarda, monsieur Sanmartín -. El jove que tinc davant no te més de vint anys. Bé, això és el que sembla, es clar. En realitat va néixer a les acaballes del segle XVIII. Els seus ulls blau marí han vist la Revolució Francesa, l'Imperi de Bonaparte, la Il·lustració i dues guerres mundials, apart, es clar, de tota la Revolució Industrial, l'expansió econòmica, el boom del consumisme, la guerra freda, un parell de crisis mundials... Però no fa cara de que tot això li hagi importat un pebrot.
-Digui'm, Lestat; com pot un viure en aquest món de bojos tant de temps i no esdevenir un d'ells?
-Oh, li agraeixo la delicadessa de donar per entès que no he acabat boig. Jo no estic tant segur. De fet, ho estic. Vull dir, completament boig.
-Tantes bogeríes ha fet?
-Moltíssimes. Des de canviar el meu cos amb un humà que volía saver el que era ser vampir només durant vint-i-quatre hores (i que després, naturalment, va desaparèixer per no haver de tornar-me el meu cos) fins anar fins el mateix infern com a lloctinent del dimoni.
-Això sona perillós...
-I tant; aquí era la gràcia. Per això ho vaig fer. Si no, aquesta vida meva, sempre de nit i xuclant la sang de tota mena de delinqüents per sobreviure, hagués esdevingut molt avorrida- em mira divertit. La seva presència és captivadora i fa una mica de por caure de quatre potes i deixar que et xucli la sang.
-Tinc entès que els seus companys vampirs tenen amb vostè una mena de relació amor-odi.
-Oh, bé, en alguns casos es d'odi-odi. Però... Si, es podría dir que la majoría m'adoren. El meu petit Louis, el preciós Armand, el solemne Marius... En general, no ens soportem massa estona, però ens estimem- em diu, amb un somriure somniador.
-La seva autora, Anne Rice, sembla que va tenir alguns problemes amb vostè. Fins i tot deia que vostè se li apareixia...
-Si, va passar una època difícil. Però ha de tenir en compte que va perdre el seu marit, a qui estimava molt i que, de fet, va començar a escriure les nostres Cròniques en perdre a la seva filla. La senyora Rice no ha tingut una vida fàcil. Jo crec que d'aquí li venen els alts i baixos que ha tingut al llarg de tots aquests anys.
-A arrel de la mort de Stan Rice va deixar d'escriure sobre vostè, si. Això he llegit. I va tenir una època en que es va fer força catòlica.
-Oh, és natural! Vostè sap que jo soc un místic, de manera que entenc perfectament això de cercar respostes en Déu i en el més enllà. Tots els meus companys tenen problemes amb aquest tema. Jo, com he estat a l'infern, li puc assegurar que més li val ser bo, senyor Sanmartín... - I em somriu novament d'una manera força gamberra.
-I perquè creu vostè que la senyora Rice està tornant a escriure sobre vostè, després de tants anys?
-És natural; ara hi ha una gran difussió d'obres vampíriques una mica... digue'm-ne per adolescents. Molts fans li han escrit a la senyora Rice demanant-li que posi ordre en aquest caos, assegurant-li que els vampirs no lluïm amb el sol i coses per l'estil... I ella ha decidit escriure una nova història sobre mi.
-“El príncep Lestat”, oi? Diuen que estarà llest per l'Octubre.
-Oh, si... A l'Octubre tornaré, senyor Sanmartín- i torna a riure mirant el meu coll. Potser a l'Octubre m'en aniré de viatge...

(Els drets del personatge de Lestat de Lioncourt pertanyen als legítims propietaris del seu copyright).

Gemma Minguillón