Glamour

Escriptors, actors, gents de la faràndula (trovadors i joglars, teatrers, funambuls...), venen d'antic i d'antic eren egocéntrics, especials, diferents. Gent que ja era freak al segle tretze (imagineu-vos!), que ja eren malmirats, però la seva inmensa pedanteria (o inseguretat) els feia situar-se per sobre del be i del mal o, com a mínim, això era el que li feien creure a tothom. Artistes, bohemis, gent rara, estranya. El nostre Dalí, el gran Proust, Oscar Wilde, Andy Warhol o Marlene Dietrich; tots plegats caminaven amb aquella aura colorida que ens feia creure que eren molt més enllà del nostre abast. Les grans stars de Hollywood vivien a cases suntuoses, vestien robes exclusives i tenien unes tortuoses vides que mai ens explicaven (si no era convenientment envoltades de la manida aura de misteri aquesta)

       Qué ha passat ara? Que ho fa que les grans estrelles actuals siguin tant properes, tant avastibles? Que visquin a granges, que es casin i adoptin vuit nens, apart del propis? Que es vesteixin amb robes que sembla que els hi hagin donat? Jo crec que, un cop més, internet en te molta culpa. Be, per dir-ho d'alguna manera.

       Les estrelles de cinema es fan fotos fent el pallasso i les penjen al seu facebook. Escriuen sobre els desastres i desgràcies socials en primera persona i ens diuen qué consternats estàn. Hi ha qui te una auténtica xarxa social i dona i demana opinions sobre tota mena de temes. Ara, efectivament, podem parlar, o fer arrivar el nostre parer o les nostres idees gairebé a qualsevol. I de vegades, s'ho llegeixen i et contesten (a mi em va contestar l'Anne rice! Com hagués estat això possible fa dècades, quan tota aquesta gent era absolutament inaccessible?)

      Definitivament, crec que s'ha perdut el glamour. A canvi, però, hem guanyat proximitat i comunicació amb gent que creiem que eren d'una altre galàxia. Amb aquest socialisme de les comunicacions, ens preguntem: Era millor somniar? A mi, ja m'està be així.

Gemma Minguillón