Benvinguts al nostre espai. O millor dit, al vostre espai, perquè aquest és un espai per vosaltres, per tots els amants de la literatura.

Què us trobareu aquí? Què és, amb tot el que la xarxa ofereix a tots els nivells per tothom, el que nosaltres podem aportar de nou a dins un món tan vast com aquest, el món literari? Doncs una cosa molt senzilla: Que tots nosaltres, els autors d’aquesta web, som de casa. Parlarem de moltes coses; dels best-sellers que us agraden, dels gèneres que més us interessen, de les novetats literàries, dels grans clàssics... Posarem al vostre abast totes les nostres aportacions: articles de diferents temes, contes, novel·les i narracions, còmics i il·lustracions, perquè conegueu la nostra obra i, fins i tot, ens feu arribar la vostra perquè puguem compartir-la i conèixer-la.

Com farem tot això? Doncs mitjançant els vostres comentaris. Així podrem saber quins temes us interessen més, per orientar les nostres publicacions setmanals als vostres gustos, per parlar dels temes que realment us resultin interessants. I amb les vostres critiques als nostres escrits ens ajudareu a créixer com escriptors.

El nostre desig és, per sobre de tot, fomentar el vostre interès per la literatura, ja que només la lectura ens transporta de manera duradora a altres espais, a altres universos; la lectura, com cap altra cosa, ens ensenya l’empatia i ens culturitza, ens fa enamorar-nos, plorar, riure i viure a dins del cap d’altres persones com res més ho aconsegueix.

Per tot això, us convidem a tots vosaltres a prendre amb nosaltres un cafè a la plaça.

Us esperem.

dimarts, 7 de juliol de 2015

Puzzle me

No es como si existiera un lado oscuro y otro de luz, ni como si todo hubiera de ser blanco o negro. Hay dos mundos, o quizás muchos más. La cuerda floja existe, pero nunca me gustó y siempre me sentí como si mis pies precisaran un suelo firme que pisar, como  si fuera totalmente necesario ser de uno u otro lado (creyente o ateo, blanco o piel roja, de Sega o de Nintendo). Me pasaste a ese lado oscuro sin pedirme permiso y ahora vago como un alma en pena entre esas dos realidades; la de amaneceres con sonrisas y caricias y la de noches en vela; la de la piel y los nervios y la del temple y la imaginación; la de la sangre caliente y la del caminar cordial al atardecer. A mi pesar, en contra de mi corazón, he descubierto ese nuevo espacio y por él camino, como un funámbulo que pasa sobre una cuerda de acero en suspensión sobre la bahía de Brooklin, con un público enmudecido y estupefacto apostando que no podrá, que caerá. Pero mi alma tiene la firme, la absoluta certeza de que no, de que podré, de que no caeré, de que caminaré por ese cable indefinidamente, aunque dé varias veces la vuelta al mundo, a través de los eones, odiando no estar en uno u otro lado, odiando no poder abandonarme y tener que mantenerme alerta, con las aletas de la nariz estiradas; odiando que siempre vaya a ser asi, por los siglos de los siglos.



Gemma Minguillón

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada