Benvinguts al nostre espai. O millor dit, al vostre espai, perquè aquest és un espai per vosaltres, per tots els amants de la literatura.

Què us trobareu aquí? Què és, amb tot el que la xarxa ofereix a tots els nivells per tothom, el que nosaltres podem aportar de nou a dins un món tan vast com aquest, el món literari? Doncs una cosa molt senzilla: Que tots nosaltres, els autors d’aquesta web, som de casa. Parlarem de moltes coses; dels best-sellers que us agraden, dels gèneres que més us interessen, de les novetats literàries, dels grans clàssics... Posarem al vostre abast totes les nostres aportacions: articles de diferents temes, contes, novel·les i narracions, còmics i il·lustracions, perquè conegueu la nostra obra i, fins i tot, ens feu arribar la vostra perquè puguem compartir-la i conèixer-la.

Com farem tot això? Doncs mitjançant els vostres comentaris. Així podrem saber quins temes us interessen més, per orientar les nostres publicacions setmanals als vostres gustos, per parlar dels temes que realment us resultin interessants. I amb les vostres critiques als nostres escrits ens ajudareu a créixer com escriptors.

El nostre desig és, per sobre de tot, fomentar el vostre interès per la literatura, ja que només la lectura ens transporta de manera duradora a altres espais, a altres universos; la lectura, com cap altra cosa, ens ensenya l’empatia i ens culturitza, ens fa enamorar-nos, plorar, riure i viure a dins del cap d’altres persones com res més ho aconsegueix.

Per tot això, us convidem a tots vosaltres a prendre amb nosaltres un cafè a la plaça.

Us esperem.

lunes, 24 de noviembre de 2014

Crim i passes

Sempre havia pensat que a la meva vida no hi faltaba de res. Tinc diners, bona salut, una familia, una feina amb la qual m'hi guanyo bé la vida, un border collie preciós, un Renault Mégane cuasibé nou, una casa bastant gran en un poble comercial... I un veí. Si, un veí. Anthony Brown. Vivia a la casa del costat de la meva i ens avenim força. O ens aveníem. Era un bon home, tot i que de vegades actuava d'una manera que semblava que t'estiguessis comunicant amb una guineu. I no exagero; et parlava amb astúcia, era molt calculador en tot el que feia i se li notava per la seva manera de parlar. I si a això li afegim una mirada felina, amb els seus ulls grisosos i penetrants que et gelaven amb la mirada, ja tenim a l'individu perfecte per una novel·la de misteri. O de terror. Aquella manera de parlar que sembla que t'estigui a punt de culpar per un crim... Aquella mirada tan penetrant que dóna la sensació com si una agulla molt fina s'anés clavant mica en mica al teu estómac... Al principi m'agradava parlar amb aquell home tant inteligent, però de mica en mica m'anava espantant, fins i tot vaig començar a tractar d'evitar-lo sempre, perquè no em feia cap gràcia parlar amb ell, ni tan sols veure'l a distància, em feia por només d'imaginar-me'l, i quant em mirava, notava els seus clavant-se al meu clatell. A les nits somiava en ell, però més que somnis eren malsons. Fins que un dia ja no vaig poder aguantar més.

Me l'habia trobat en un parc que jo freqüentava. M'agradava molt aquell indret perquè quasi mai no hi habia ningú i era un lloc molt tranquil i perfecte per relaxar-se. Però avui no habia tingut tanta sort. Havia anat al parc perquè, com de costum, necessitava relaxar-me. Però l'aparició d'aquell home no havia fet més que empitjorar les coses. 
A mesura que anava parlant amb ell, m'anava ennerviosint. Sentia com si de la seva boca sortís un aire gèlit que em feia retrocedir la pell, els cabells, que m'esquerdava els llavis, els ulls, el fetge, l'estómag, el cor... l'aire començava a arremolinar-se al meu voltant, cobrint-me, embolcallant-me, penetrant al meu cos envers dels porus de la meva pell, tocant-me els ossos, les entranyes... Tenia una completa sensació de desprotecció, sentia com si aquell vent gelat comencés a circular per tot el meu cos acompanyant la meva sang. Li vaig mirar els ulls, quant se li havien estirat les pupil·les? Fins i tot em va semblar que la seva veu començava a tornar-se més xiuxiuejant. Cada cop més i més. Més augmentaven els meus nervis, la meva crispació, la meva sensació de fredor i d'inseguretat absoluta, i més l'anava veient com una serp. Fins que al final ja no vaig aguantar més. 
Fora de mi, li vaig clavar una forta empenta; sentia la necesitat de treure'l del meu davant. En caure, el seu cap malauradament va anar a donar contra un roc. Vaig començar a veure rajar la sang. L'home era mort. Tot d'una em vaig adonar de la situació; acabava de matar una persona.
El primer que vaig sentir va ser terror i una suor freda. Després, amb aquesta mena de ment lògica que donen les situacions extremes, vaig adonar-me'n de que ningú havia vist el nostre encontre, ni la nostra conversa. I allò havia sigut un accident, al cap i a la fi. Vaig pensar molt de pressa; li vaig regirar bruscament les butxaques amb els meus guants de llana encara posats, li vaig buidar la cartera dels seus dos bitllets, i vaig deixar totes les seves coses personals escampades al seu voltant. Un lladre (en aquell parc per la nit abundaven) li hauria intentat robar els diners, i amb una empenta hauria provocat la seva mort accidentalment, fugint després. Em va semblar coherent, i encara amb aquella fredor del moment de nervis, vaig girar cua cap a casa meva.


     S'havia fet fosc del tot. Les estrelles semblaven ulls diminuts observant el meu caminar per aquell camí terrós. La lluna plena semblava una cara contemplant-me i acusant-me del crim que havia comès. Vaig aixecar-me el coll de l'abric, la nit era freda. Vaig caminar amb pas ràpid sobre les fulles seques de la tardor; xap...xap...xap... El so de les meves passes em ressonava cada cop més fort a les oïdes; xap...xap...xap...xap... Era com si es multipliqués, com si hi haguessin més passes. Xap...xap...xap...xap...xap... De sobte, la lluna es tapà amb un núvol. Les pases no paraven de sonar, cada cop més a prop. Xap...xap...xap,xap,xap. Potser eren els batecs del meu cor, vaig pensar. Vaig tractar de relaxar-me. Vaig respirar fons, i em vaig girar sobre els meus peus per donar una volta complerta. Ningú. Amb més tranquil·litat, vaig continuar caminant. Xap...xap...xap... Les fulles del terra m'ennerviosien cada cop més. La sang em pujava al cap. Xap...xap...xap...xap... Potser era un esquirol. Els esquirols surten a buscar menjar. Però, de nit? I, fan soroll? Que jo sapigués, no. Xap...xap...xap...xap...xap... La sang em bategava a les oïdes. Necessitava arribar a casa el més aviat possible. Vaig apretar el pas. Xap, xap, xap. 

Anava accelerant el pas cada cop més. Vaig tenir la sensació de que corria. El cor m'anava a cent. Notava el fred del crepuscle acaronant-me la cara, la pell. Xap...xap...xap... Vaig tornar a tenir la desagradable sensació de que les meves pases es duplicaven. Era ben bé com si algú m'estigués seguint, però aquest cop era molt més intens. Vaig voler girar-me, pero aquesta vegada no vaig gosar. Vaig notar com una suor freda em començava a recorrer la cara avall, naixent al meu serrell i descendint, deixant un rastre de por i desesperació. Xap...xap...xap...xap... El desagradable soroll de sabates de funcionari no cedia. És més, vaig tenir la sensació que el tenia cada cop més a prop. Xap,xap,xap,xap. Vaig voler tranquilitzar-me, pensant que aquelles eren les pases d'algun vianant innocent que pasava per allà de casualitat. Em van venir al cap el carter, la pastissera, que jo savia que sempre passava per aquest parc per tornar a casa de la feina, la Genny, el repartidor de pizzes... Però aquella idea només va aconseguir ennerviosir-me més. Potser aquell possible vianant havia vist el que havia pasat i per això em seguia. Després de pensar-mo uns segons, em vaig carregar del valor més absolut i vaig tornar a girar el cap. Ningú. Vaig llançar un gran sospir. El meu cor feia uns bategs molt extranys, no sabia com descriure'ls. Però en cualsevol cal retumbaven a les meves orelles com si tingués el cor allà mateix. O a la gola, doncs el nus que tenia i que no aconseguia ni pujar ni baixar era ben bé com si tingués alguna cosa física ficada dins. 
Sobtadament, vaig passar per davant d'un dels molts arbres de la zona i vaig veure que la soca tenia unes taques que semblaven realment una cara, concretament aquella em va recordar la cara de l'Anthony Brown. I la seva mirada fosca i penetrant que m'ennerviosia tant. Vaig desviar de cop la mirada cap al cel, i vaig veure de nou la cara d'aquell maleït home al lloc on abans hi havia la lluna. Vaig accelerar encara més el pas. Ara ja corria de veritat. Vaig notar que el cor se'm sortia del pit amb cada bateg. Suava a raig. Les passes cada cop eren més fortes i ràpides; xap, xap, xap, xapxapxapxapxap... Van ocupar a les meves orelles més espai que els bategs del meu cor. Veia la cara de l'Anthony per tot arreu; als arbres, a les flors, a les branques, als bancs, al cel... I més que la cara, eren els ulls. Aquells monstruosos ulls grisos nascuts del Tàrtar, del Deu de la mort. Les passes ressonaven violentament i jo corria amb totes les meves forces. Sentia la veu d'aquell home horripilant dins de l'encèfal. 


     Em vaig tapar les orelles amb els braços amb molta força... Però les passes no cedien, la veu no callava... De cop i volta tota l'angoixa que sentia es va anar acumulant al meu coll i sortí per la boca en forma d'un crit esgarrifós. 

De sobte, em vaig adonar que havia sortir del parc, del meu passeig infernal i ininterminable. Notava com em suava el front. Tenia el cor a la boca, i sentia que em trencava amb cada bateg seu. La veu de l'Anthony encara em resonava al fons de la ment... i en aquell moment vaig veure davant meu una comisaria de policia... i vaig correr cap allà per entregar-me. Només de pensar-hi, el soroll de les pases, xap...xap... va aturar-se i el meu cor va retornar al seu lloc.


Judit Perich

No hay comentarios :

Publicar un comentario