Benvinguts al nostre espai. O millor dit, al vostre espai, perquè aquest és un espai per vosaltres, per tots els amants de la literatura.

Què us trobareu aquí? Què és, amb tot el que la xarxa ofereix a tots els nivells per tothom, el que nosaltres podem aportar de nou a dins un món tan vast com aquest, el món literari? Doncs una cosa molt senzilla: Que tots nosaltres, els autors d’aquesta web, som de casa. Parlarem de moltes coses; dels best-sellers que us agraden, dels gèneres que més us interessen, de les novetats literàries, dels grans clàssics... Posarem al vostre abast totes les nostres aportacions: articles de diferents temes, contes, novel·les i narracions, còmics i il·lustracions, perquè conegueu la nostra obra i, fins i tot, ens feu arribar la vostra perquè puguem compartir-la i conèixer-la.

Com farem tot això? Doncs mitjançant els vostres comentaris. Així podrem saber quins temes us interessen més, per orientar les nostres publicacions setmanals als vostres gustos, per parlar dels temes que realment us resultin interessants. I amb les vostres critiques als nostres escrits ens ajudareu a créixer com escriptors.

El nostre desig és, per sobre de tot, fomentar el vostre interès per la literatura, ja que només la lectura ens transporta de manera duradora a altres espais, a altres universos; la lectura, com cap altra cosa, ens ensenya l’empatia i ens culturitza, ens fa enamorar-nos, plorar, riure i viure a dins del cap d’altres persones com res més ho aconsegueix.

Per tot això, us convidem a tots vosaltres a prendre amb nosaltres un cafè a la plaça.

Us esperem.

martes, 22 de marzo de 2016

Memento mori

Nuestra cultura (esta de aquí, a este lado del Atlántico) insiste desde hace ya mucho en obviar la muerte. Los niños no asisten a los funerales (pobrecitos), se les oculta en lo posible el fallecimiento de los abuelos o seres más o menos cercanos, incluso de sus mascotas. Los cuentos de hadas han sido tergiversados para que no les afecten (no se vayan a traumatizar), y así, Cenicienta no es torturada por sus hermanastras, Caperucita no es devorada por el lobo, La Bella Durmiente no es forzada por el príncipe, y un largo etcétera. Incluso, recientemente, Sant Jordi no mata ya al dragón: le riñe para que no fastidie más a los del pueblo, hombre ya, y le insta a abandonar el lugar con el rabo entre las patas. Y lo peor del caso es que no nos limitamos a los niños, no; lo que les hacemos a ellos es tan solo un reflejo de lo que hacemos con nosotros mismos. También tratamos de obviar en lo posible todo lo referente a la muerte, que hemos convertido en algo aséptico, algo que hay que olvidar cuanto antes. ¿Es sana tal conducta? ¿Es saludable olvidar que estamos vivos y que, por tanto, algún día dejaremos de estarlo? La muerte es, genéricamente, el sentido de la vida. El acicate que nos hace levantarnos de la cama y saborear el café, cerrar los ojos para oler una flor y que nada perturbe esa percepción preciosa; perder la vista hacia el mar o sonreír mientras sentimos cómo la piel se va erizando bajo una caricia. La muerte forma parte de la vida, pero lo hemos olvidado y vivimos como si nunca fuera a terminarse. Aislamos a los niños de esa realidad, nos aislamos de ella nosotros mismos. Recordemos nuestra naturaleza animal; no tenemos otra. A lo mejor, así saborearemos mejor la vida. Como decía el gran Alejandro, "el sueño y el sexo me recuerdan que soy mortal".


Gemma Minguillón

No hay comentarios :

Publicar un comentario