El cascarón

Te tomaste la molestia de mirarte al espejo una y otra vez sin ver nada y maldiciendo los reflejos que, impío, te devolvía. No te gustaba lo que tus hermosos ojos veían en ese emisario de madrastras y le preguntabas una y otra vez "espejito, ¿por qué no me muestras algo que me guste ver?". Y tuviste que transformar lo que veías, lo que él te mostraba cada vez que tú, con una nueva esperanza, te asomabas a su ventana. Cambió. Se convirtió en algo que te gustaba ver y mostrar. Y sólo entonces te diste cuenta de que daba igual. Nunca imaginaste siquiera que era en tu alma, en las palabras de tu boca y en la generosidad absoluta de tu corazón donde radicaba tu belleza, tu verdadera belleza, esa de la que todos hablan y tan pocos conocen. Esa que no se marchita con los años, que no cuesta dinero. Esa que no cambia si no para bien, para mejor, para hacerse más rica y más sabia y más honorable. Esa que da a cualquier rostro, a cualquier gesto, aquél toque exacto, justo, necesario para que las verdaderas miradas, las legítimas, se prenden de él. Las que buscan esa otra, esa rara belleza que crece con el sufrimiento, con la experiencia, con la vida, con la adversidad. Esa que nunca muere, esa que obviaba el gran Pitágoras al buscar no a la más bella, si no a la mejor de las mujeres. Y con ambas bellezas, la lograda y la adquirida, llegaste a nosotros y nos llenaste de alegría, por tu alma blanca, tu espíritu inquieto, tu amor a la vida. Y rogué porque siempre la sigas amando, y te sigas amando, y  aprendas a mirarte a ese espejo de tu adolescencia y, cerrando los ojos, ames lo que veas. 

Gemma Minguillón

HISTORIA DE YEH SHEN ( La cenicienta china)

      Un hombre tenía dos esposas. Al morir la  primera esposa  es cuando aprovecha la segunda esposa para torturar a la hija de esta,  favoreciendo así a sus hijas. Llega el día en el que en la aldea se celebra el baile en que los jóvenes solteros eligen pareja. La madrastra, consciente de que Yeh Shen es mucho más bella que sus hijas, la encierra para que no vaya al baile. Ella tiene un pececito mágico; bueno, las raspas del pez, porque la madrastra, sabiendo que el único amigo de la niña era un pez de colores que habla, lo cocina y se lo come. La niña guarda las espinas, que también son mágicas y con ellas convoca a los espíritus para que la ayuden. La transportan al baile completamente transformada. La magia dura poco y ella pierde un zapato.

Todos admiran la belleza del zapato, que no mediría más de 10 cm, claro, y la noticia llega a oídos del emperador que quiere casarse con la dueña del zapato y comienza una búsqueda para encontrar a la mujer cuyo pie entre en el zapatito. Buscando, buscando, llegan a la casa de Yeh Shen. La madrastra corta los dedos de una de sus hijas y venda fuertemente el pie para que quepa, pero la mentira dura poco ya que, camino de palacio, el pie empieza a sangrar. Devuelven a la chica, y esta vez la madrastra corta el talón de su segunda hija. El resultado es el mismo. Al final Yeh Shen se pone el zapato que le queda como un guante, se casa con el emperador, y la madrastra y las hermanastras son condenadas a muerte, las tiran a un pozo y mueren apedreadas. Un final feliz...

Olga Caballero

Disecció d´un conte (2) : La ventafocs

ORIGEN I HISTORIA

      Són moltes les versions de la ventafocs arreu del món. És el més antic dels contes arquetípics; sectors d'estudiosos d´aquest tema aposten pel seu origen a l´orient,  a la Xina del segle XI a.C, amb més de 340 variants, però no es va escriure fins al segle VIII i X durant la dinastia Tang, quan comença la tradició dels peus de lot.

  
   El primer escrit es data l´any 850 d.C, a Europa. El responsable va ser l´escriptor Giambattista Basile a Nàpols (1634) amb el títol de “La Gatta Cenerentola”. Anys més tard Perrault recollí la historia i la transformà al 1697 en un conte per a infants, donant-li fama i lluentor.

      Però no hem d'oblidar que al llarg del temps la Ventafocs ha patit molts canvis i queda molt lluny de la història original,  molt allunyada de l'infantilisme, on no trobem ni carbasses, ni fades, ni ocells, ni cavalls, ni sabata de vidre. Aquest cas en concret, el de la sabata, es pot considerar una mostra de com les traduccions poden canviar una història, podem trobar dues paraules similars al francès: "vaire" (cuir) i "verre" (vidre o cristall).

      Però no ha sigut l´únic problema en respecte als canvis del conte; la seva adaptació a la pantomima del segle XVIII demandava un final feliç, ja que eren de moda. Més tard, els germans Grimm van reescriure un relat molt semblant a la versió de Perrault i per últim la factoria Disney, que adulterà per a tots els públics aquest relat.

      El cas és que, investigant una mica, trobem diferències notables i punts de connexió que ara esmentarem:

      Elements en comú:

• La petita mida del peu.( Els peus petits han sigut sempre característica de bellesa en una dona)
• El maltractament de la madrastra i les filles cap a la Ventafocs.
• La festa on la Ventafocs perd la sabata.
• L'home poderós que es casa amb la noia.
• L´existència d´un padrí o protector.
• La sabata elaborada amb materials preciosos.

      Elements discordants amb la versió original:

• Perrault parla d´una sabata de vidre, els Grimm d´or; al conte xinés es de pell de visó o de seda brodada.
• Apareixen ocells on abans hi havia un peix de colors màgic.
• La carbassa i la fada son afegides posteriorment ( Perrault).
• A la versió Alemanya, les germanastres son condemnades a mort , a la francesa s'els concedeix el perdó.
• El fantasma de la mare és eliminat.
• No apareixen ratolins, ni cotxers.
• Tampoc es parla de l´acció de les germanastres de tallar-se els peus per poder calçar la sabata.

Rudolf Steiner

"Cuando recogemos cuentos de hadas, tal como son relatados por los antiguos, poseemos, ciertamente, los restos de un antiguo cuadro visto astralmente, pero ciertos detalles pueden haber sido alterados mientras tanto... En una verdadera explicación del cuento de hadas debe reconocerse siempre que debemos retroceder hasta el arquetipo, e identificarlo. Todo corresponde a tales acontecimientos astrales". "En los tiempos remotos de la antigüedad los hombres tenían experiencias astrales. Un hombre las contaba a otro, el otro las recogía a su vez y así era llevado el cuento de lugar en lugar". 

L´estructura de la ventafocs, prove de més enllà de la nit dels temps i la seva historia ressona a centenars de relats arreu del món, parlant a l'ésser que hi ha a dins nostre.

Per que una historia traspassi les barreres del temps i arribi milers d´anys després a nosaltres ha d´amagar definitivament, quelcom de mític, llegendari, místic... que ens parla a tots nosaltres de la seva importància.

SIMBOLISME

      Malgrat la banalització del mite, trobem més enllà de tot el romanticisme que percevem. La Ventafocs simbolitza la bondat, la sinceritat i la generositat del que ho té tot perquè sense res arribem al món i res tindrem al marxar d'aquest món, al contrari que els altres personatges femenins, que representen l´egoïsme i l´orgull, la prepotència, etc, característiques d´un gran ego arrelat a la por de qualsevol tipus de carència, i que tenen conseqüències determinants.

La ventafocs és en part el resò dels deus antics, històries plenes d´arquetips ancestrals com Afrodita, deessa de l´amor, anomenada pels grecs la "cendra del mar".

El nostre tresor és al nostre interior, en els nostres talents; sempre hi trobarem qui ens digui que no es pot, que no paga la pena, però si un vol quelcom amb tot el cor l´univers conspirarà junt amb nosaltres i aconseguirem les fites que ens hagim proposat amb el cor, el cap i

 l´ànima.

 La nostra recerca és un camí de vida. Si fem cas a la nostra intuïció i el nostre interior sabrem distingir allò que és fals del que és auténtic i aconseguirem que a la nostra existència tot encaixi al seu moment.

Realment podríem dir moltes coses al respecte d´aquest conte i de la procedència del mateix; sembla que es perd més enllà dels nostres orígens amb una força vital que empeny cap endavant a estimar-se un mateix i a confiar en la nostra existència.

Olga Caballero