Alta, grossa, homenenca
coronada la cara amb un monyo canós, les grenyes sobre el front, desordenades,
recordaven que en algun moment havien estat un serrell intencionat.
L'Agneta, mostrava només tres dents en aquelles riotades emeses
des de darrera el mostrador.
—Ben bé en Joan pescador us perseguia en la vostra joventut —xerrava
una veïna carregada amb un manat de bledes i dues botelles de vi blanc.
La botiga era petita, carregada de "detot". S'hi accedia
a través d'una vella porta, on a la part superior senyorejaven uns
quadrants de vidre verds i grocs i la resta de fusta es
mantenia encrostada per el vernís, mostrant la seva antigor. Al baixar la
maneta blanca de ceràmica, tot empenyent , la pròpia porta arrossegava una
campaneta penjada del sostre que feia d'avisador.
L'Agneta s'aixecava de la cadira ranquejant fins la botiga, mentre
anava repetint:
—Ja va!, ja va! ...
I mentre es cordava el davantal i amb el somriure desdentat
proferia un «bon dia!» sonor i animat. «En Joan pescador», pensava,
«—Joan estàs aguaitant darrera la porta de la botiga?
—No dona, es que passava per aquí i m'estava cordant la veta de
l'espardenya» deia enrojolant-se una mica.
—Ai Joan et veig tant sovint parat davant la porta de la botiga i
ajupit... passa home, t'hauràs de canviar aquestes vetes tant velles» i
l'aguaitava amb picardia.
Miressis per on miressis no hi trobaves un pam de paret blanca.
Eren tot prestatges, de dalt a baix, plens de tota mena de potingues,
llaunes, botelles. A terra sacs de llegums, de grà, verdures, tomàquets,
rotllos d'espart de fer fregalls, cubells de ferro amuntegats. Només
les escombres contribuïen a una mica d'ordre visual, amb les canyes
arrenglerades i paral·leles en un racó de la botiga, i ben lligades
.
—Vinga, de quant són aquests ous? -deia la veïna.
-—Pots comptar dona que són bons, no veus quanta brutícia tenen
encara? deia l'Agneta, rascant amb una ungla la mica de palla i merda
incrustada sobre un dels ous.
—Va, posa-me'n mitja dotzena.
—Noia emporta-te'ls tots que només me'n queden deu.
—A casa només en mengem un dia a la setmana Agneta, i som dos...
sempre em toca llençar- ne després de comprovar que ràpidament suren amb
la prova del got d'aigua.
—Te'ls deixaré a preu de sis!
—D'acord, com vulguis, doncs posa-me'ls.
Mentre els anava embolicant amb destresa amb un parell de fulls de
diari l'Agneta se'n anava amb els ulls a la prestatgeria més alta,
evocant...
« En Joan pescador...»
«—Però si només m'arribes a l'alçada del nas Joan!,
—Agneta sóc un bon home, treballador, cada dia surto amb la barca
i torno carregat de tota mena de peixos... que més vols de mi?, podries
deixar la botiga dels pares i viure com una princesa...
—Princesa?, però si ja sóc una reina! la reina de la meva tenda,
que més vull?», —somreia enjogassada, aleshores amb totes les dents
posades una a una a causa de la seva joventut.
Havia estat maca l'Agneta, pretesa per més d'un pescador. Llavors
el seu serrell mostrava fils daurats entre la cortina rossenca de
cabells.
Li feia gràcia la persistència d'en Joan i per això li llençava
parauletes, ara una dita, ara una floreta. Això li donava una mica de
color a la fosca botiga, doncs de tant en tant i quan no hi havia ningú el
deixava entrar per riure una estona.
—Et va bé el paquetet que t'he fet amb els ous? ja el podràs
portar?
L'Agneta des de darrera el taulell no havia vist el cistell de
palla esfilagarsat que havia deixat la seva veïna a ran de terra.
—Dóna'm que porto cistell. Així que et dec?
La botiguera, tragué un llapis curt i mossegat que tenia en un
calaix de fusta darrere el taulell, i sobre un tros trencat de paper
d'estrassa, anava anotant la suma de la comanda.
—Mmmmmmmm, són tretze amb cinquanta, justes!
La veïna ho deixà sobre la taula, abandonant també darrera seu la
dringadissa de la campaneta quan sortia.
Una estoneta més tard, no gaire, mentre l'Agneta abastia amb unes
llaunes de sardines un petit buit d'una de les posts, veié una figura
retallada en els vidres de la porta i aquella ombra poc a poc s'anava
ajupint no sense dificultat.
—Em penso que hauries de canviar aquests cordons o si més no
fer-t'hi una doble llaçada, au!, entra un moment que no hi ha ningú
ara.
Maite Framis 18/02/2020
No hay comentarios :
Publicar un comentario