El cementerio

Caminaba por el lúgubre cementerio, oscuro, umbrío, sólo alumbrado por la ténue luz de la luna llena, que resplandecía dominando el nublado cielo del crepúsculo cual lucero de plata. Las lápidas en forma de crucifijo cubrían el suelo, perlado por la neblina medio disipada que lo envolvía levemente y, a lo lejos, el ángel de piedra que, con su esbelta figura asexuada y sus enormes y hermosas alas de plumas, dominaba elegantemente la zona, muerta y gélida.

Andube hasta el extremo norte, bajo un álamo con la corteza seca, y miré el cielo. Serena y lastimera mirada surgía de mis soñadores ojos ámbar. Sin saber porqué una brillante lágrima se asomó tímidamente, sin motivo. Todo aquello era tan bello, y a la vez tan triste... y me fui por dónde vine, con un lento paso en aquel suelo de tierra húmeda, caminando sobre las lombrices que seguro que estarían debajo de mis pies, devorando vorazmente la carne descompuesta de toda aquella gente. Todos havían llevado vidas muy distintas; algunos buenos, otros malos, algunos ricos, otros pobres. Pero, al final, todos sufrimos el mismo destino: acabar enterrados en aquel lugar sombrío, olvidados, sirviendo de alimento a aquellos rastreros animales, y con fuegos fatuos surgiendo del interior de nuestros huesos.

Y es que la muerte no hace distinciones.  

Extraído de mi blog: La cueva del nigromante

Judit Perich

Llantos de alma

                       

Cayendo en el olvido, en el vacío

aire, viento, aullidos de la nada,

se oía, aterrador aquel sonido

de angustia, de alma, de frialdad velada.

"Dime, te escucho", atendía el oído,

Voces que sonaban en la penumbra helada;

eco infantil de llanto dormido,

viento mortal que su canción cantaba.

Olor de rancio musgo sobre mármol,

cruces, ángel de piedra, letras grabadas

marcaban el lugar de su reposo,

y la tierra( la madre) lo acunaba.

Al abrigo del sagrado árbol,

lanza perfecta de formas elevadas,

a su sombra, durmiendo perezoso;

hacia Dios con la noche se elevaba.


Extraído de mi blog: La cueva del nigromante

Judit Perich

Beautiful Loser

 Las suaves gotas de lluvia repicaban contra el suelo, siempre constantes, sin detenerse ni un solo minuto durante ya siete días donde sólo reinaba el silencio y la oscuridad. Tal paisaje parecía eterno, convirtiendo aquellos días en siete largos años, décadas o incluso siglos en los que nada cambiaba. Las montañas y árboles continuaban custodiando la pequeña villa, la cual parecía impenetrable, tanto por tierra como por aire, dejando encarcelada a la única habitante de aquel lugar desolado.        La muchacha paseaba tranquilamente por las calles del pueblo sin vida, recorriendo cada lugar, adentrándose en casas ajenas, observando cada centímetro, topándose siempre con el mismo panorama. Nada, absolutamente nada por lo cual sorprenderse,  entristecerse o alegrarse; nada por lo cual vivir. Nada, absolutamente nada.       Siempre salía de aquello a lo que llamaba hogar en busca de algo que sabía no iba a encontrar porque, a pesar de su certeza, su alma le rogaba, suplicando por un cambio, un destello de luz por más pequeño que fuera. Por eso, obedientemente, caminaba sin rumbo tanto de día como de noche, durmiendo lo justo, comiendo lo necesario, manteniendo su cuerpo para continuar su camino.       Y a pesar de sus esfuerzos continuaba allí, sola, perdida, completamente perdida. ¿Cuanto tiempo llevaba así? ¿Un año? ¿Dos quizás? No lo sabía ni le interesaba porque eso no tenía ninguna importancia.        A veces gritaba, pero nadie llegaba y, si lo hacían, se marchaban con la misma rapidez con la que habían llegado, llevándose así aquella efímera felicidad, llevándose un pedacito de ella, dejándola cada vez más pequeña, más vacía, hasta el punto en que ya no había nada que dar, ni una sonrisa, ni una lágrima; nada, absolutamente nada.       ¿Era su culpa todo aquello? La respuesta era evidente, pero el miedo, el pánico profundo, la tristeza y la desesperanza la retenían en aquel lugar.  Por más veces que sus piernas la llevaran al único sendero entre las montañas ella huía de él,dando media vuelta y echando a correr, notando el ritmo de su corazón acelerar como si este quisiera salir de su pecho, y luego gritaba, bien alto, bien fuerte.       Hoy nuevamente se encontraba frente al sendero respirando profundamente, su huida había empezado hacía escasos minutos, pero una potente voz surgida de su interior clamaba una tregua, un alto. "¿No crees que ya te has hecho suficiente daño? ¿Todo este tiempo malgastado en el que nada ha cambiado, de qué ha servido? Dime, lo exijo". Y no supo darse una respuesta, ninguna explicación era válida ya. La voz se había apagado llevándose todo rastro de locura, dejándole un poquito de sensatez. Temerosa dio el primer paso, y luego otro y otro, llenando su ser de nostalgia por lo que dejaba atrás y de curiosidad por lo que le esperaba delante. "El camino no será fácil, sin duda" se dijo a sí misma suspirando, "pero no se puede vivir en el pasado".

                                      Sandy Osorio

Vitalisme i decadentisme

     El vitalisme i el decadentisme són dos corrents originaris del segle XIX. Sembla ben bé que siguin el mateix, o una cosa molt similar, però realment no tenen gairebé res a veure.

     

     El vitalisme fa referència a una doctrina filosòfica que diu que “tots els organismes vius son fonamentalment diferents a les entitats no-vives, ja que contenen algun element no físic o es regeixen per principis diferents que són les coses inanimades.” Això vol dir que els éssers vius posseeixen una força vital que els diferencia de les coses inanimades. Sería una força inmaterial específica que sería la responsable de la vida en els éssers vius i sense ella, no seria possible. També conegut com filosofia de la vida, avui dia és rebutjat i no es dóna per vàlida aquesta filosofia.

     

     El decadentisme, per altra banda, és un moviment artístic, filosòfic i literari que va aparèixer a França a finals de segle. El nom "decadentisme" i "decadència" va ser donat per crítics despectius, tot i que va ser adoptat pel propis a qui anava destinat el malnom, referint-se a sí mateixos com a “decadents”. En gran part van ser influïts per la tradició de les noveles gòtiques i per la poesia i la ficció d'Edgar Allan Poe, i s'han associat amb l'esteticisme i el simbolisme. Aquest moviment està molt influït per la situació social de l'època. Avui en dia és percebut com un moviment de tansició entre el Romanticisme i el Modernisme.

     

     Totes dues corrents, però, es caracteritzen per haver sigut els dos moviments predominants a l'època del Modernisme, i haver tingut també una gran importància literària. Molts autors modernistes varen publicar relats vitalistes o relats decadents, alguns fins i tot van publicar dels dos tipus. Un gran exemple és Joan Maragall, un dels pares de la poesia catalana modernista, el qual a la seva obra va cultivar tant el vitalisme com el decadentisme, passant per ambdues etapes, i de fet ell és un dels responsables de que adquirissin tanta importància.

El vitalisme a la literatura

     

     Dins la literatura, el vitalisme, com el seu propi nom indica, reflecteix allò vital. Tal i com ja s'ha dit, col·loca la vida per damunt de qualsevol altra realitat o valor. A la literatura vitalista es reflecteix clarament aquesta idea. Les obres vitalistes tenen un caràcter enormement optimista, positiu, reflecteixen situacions de suma felicitat on es pot apreciar la filosofia de la vida, situacions planeres que evoquen vida i alegria, i omplen al lector d'aquest sentiment positiu.
Un gran exemple d'això és el poema "Romança sens paraules", de Joan Maragall:

En la pica de la font

neda una rosa vermella;

acotada al raig del broc

hi veu una joveneta;

per la barba i coll avall

li regala l'aigua fresca;

els germanets més petits

riu que riu de la mullena;

ella riu i veu ensems

i al cap de vall s'ennuega...

Tots se posen a xisclar,

s'esvaloten i s'alegren,

i el més petitet de tots,

en bressol dins la caseta,

al sentir aquell brogit

tot nuet, riu i perneja

i es posa a cantar tot sol

una romança sens lletra.

     Aquest poema és el millor exemple de vitalisme, doncs no podria ser més vitalista. És gairebé un símbol del vitalisme, transcorrent en un escenari idíl·lic, lluminós i acolorit com els del vitalisme. Com es pot apreciar, el poema reflecteix una situació quotidiana; una noieta bevent aigua d'una font, i els seus germans jugant pels voltants. La jove beu amb avidesa, amb vida i rigorositat, i això comporta que es mulli tota la roba mentre beu. En veure-ho, els seus germans riuen, i això provoca el riure d'ella, que es posa a riure mentre segueix bevent. Ella assumeix el risc de beure mentre riu, tot i sabent que es pot ennuegar (que és el que li passa al final), però no li importa, doncs és feliç. L'escena de l'ennuegament és la que més reflexa aquest sentiment de positivisme; els vailets es posen a xisclar i esvalotar-se del riure i l'alegria del moment, el que li ha pasat a la noia no és més que un ennuegament momentani i innocent, però serveix per fer riure encara més als nens, i de ben segur que ella mateixa també s'ho està passant d'allò més bé i el seu propi ennuegament la fa riure també. Tot i que Maragall no diu el que passa a l'exterior de la caseta després d'aquesta escena, hom es pot fàcilment imaginar que, després de recuperar-se de l'ennuegament, la joveneta es posa a riure i corre amb els seus germans petits. El moment de màxim esplendor de la felicitat del poema és aquest i el que ve a continuació, doncs Maragall salta de l'escena que està ocorrent a fora de la casa a una que, a causa d'aquella, es dóna en aquell instant a dins; el germà més petit, un nadó, que resta estirat al seu bressol, comença a riure i pernejar en sentir el xivarri predominant a fora. Ell es podria posar a plorar, però en lloc d'això acompanya els seus germans grans en la seva felicitat que l'envaeix a ell també, i riu i és feliç amb els altres malgrat estar solet a dins. L'escena culminant de l'obra és l'última, on el nadó, pres de l'alegria, comença a balbucejar com si cantés, fent sons entonats com els que fan els bebès, sent aquesta escena la que li dóna el títol al poema.

Aquest poema és carregat de vitalisme, no té ni un sol toc decadentista, i fins i tot aconsegueix que el lector sigui capaç de sentir l'alegria dels protagonistes i endinsar-se en ella, deixant-se envair. És el poema que reflecteix millor les caracteristiques literàries del vitalisme.

El decadentisme a la literatura

 

     A diferència del vitalisme, la literatura decadentista es caracteritza per la seva tristor i el seu sentiment de desassossec. El decadentisme creu que la bellesa natural és artificial, per aixòes fixen en la mort, la lletjor i els sentiment negatius. De la mateixa manera que la felicitat és el sentiment predominant en el vitalisme, la tristesa és la que caracteritza el decadentisme. Però el decadentisme no s'ha de confondre amb el drama, el melodrama o la tragèdia. El drama involucra una persona, o fins i tot un animal que està patint per una desgràcia que li ha passat, toti que el relat pot acabar bé, però el nus es basa en aquesta idea. El melodrama no és res mésque el drama portat a l'extrem. També hi ha la tragèdia, que de vegades pot barrejar elements còmics (tragicomèdia), però que sempre tindrà un final tràgic. El decadentisme no té perquè involucrar ningú en el relat, sinó que simplement es pot limitar a descriure un paisatge àrid i solitari o una situació trista o depriment per algun motiu.

Un exemple d'això és el poema "Pirinenques", de Joan Maragall, on es limita a descriure un paisatge pobre: el de l'alta muntanya: 

A dalt del Pirineu
les flors són esblaimades,
les flors són d'un blau clar;
blavoses o morades:
són tristes dels alts monts
les crestes emboirades,
i tristos els ramats
estesos per les prades,
i la del dret pastor
figura solitària.
El sol esblanqueït
no treu color ni escalfa;
el bosc mesquí i llenyós,
i l'herba curta i clara:
pedrosos i grisencs
els cims de les muntanyes,
tots ditejats de neu
d'eternes clapes blanques,
i fumejant arreu
la boira corre i passa.
Al tard, de dins de les valls
la boira va aixecant-se,
i amb ella emmantellant
se va solemnement l'alta muntanya.

     A “Pirinenques” Maragall descriu el trist paisatge de les zones més altes dels Pirineus. Un altre exemple de poema decadent, un de ben diferent, és "la vaca cega", on no s'hi descriu cap paisatge, sinó que es dóna a conèixer una situació quotidiana amb un aire de tristor present a tot el poema:

Topant de cap en una i altre soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n va la vaca tota sola: és cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre

se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentre pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna,
i abaixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sense gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic: parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna

orfe de llum sota del sol que crema,

vacil·lant pels camins inoblidables,

brandant llànguidament la llarga cua.

     

La protagonista del poema és una vaca, i és cega. Tot el poema mostra un gran toc decadentista; la tristesa de la vaca en ser cega, i la tristesa que reflecteix el fet que la vaca sigui cega són els principals responsables del pessimisme i la tristor del poema. El poema té una certa semblança al de “Romança sens paraules”, ja que en tots dos el personatge femení va a beure -i beu- aigua d'una broll d'aigua, però d'una manera completament diferent. A ”Romança sens paraules”, la noia (humana) beu àvidament i amb moltes ganes, acompanyada dels seus germans riallers en un paratge bonic i acolorit on la felicitat predomina en tot moment, mentre que a “La vaca cega”, la femella (vaca) va avançant per un camí solitari, sense ningú a prop ni ningú que l'acompanyi, per arribar a un broll d'aigua i beure sense ganes, amb molta tristesa, i després tornar per on ha vingut acompanyada únicament pel seu sentiment de tristesa constant. Aquest poema té un aire completament pessimista i carregat de la tristesa que caracteritza el decadentisme, fa que el lector comparteixi la tristesa i senti llàstima per la vaca.

Tant el vitalisme com el decadentisme han sigut dos grans corrents que han transformat la literatura, i han triomfat en el Modernisme. Mereixen ser recordats i preservats.

Dedicat a David Prat, el meu professor de català a l'institut SES Manuel Carrasco i Formiguera, de Sant Feliu de Codines, que em va ensenyar aquets coneixements.

-Els drets dels poemes exposats en aquesta publicació pertanyen a Joan Maragall, el seu legítim autor.

Judit Perich

Negro

La lluvia caía pesadamente sobre ella, empapando sus larguísimos cabellos azabache, resbalando por su pálida cara, mezclándose con sus lágrimas y cayendo por su vestido, negro como aquella noche; se pegaba a su cuerpo marcándole la silueta hasta sus tobillos. El negruzco maquillaje que adornaba sus párpados resbalaba con la lluvia por sus mejillas, embadurnándolas como lágrimas oscuras. De pie en mitad de la nada, con la cabeza agachada para tratar de ocultar su llanto de nadie, cantó con la voz rota, pero con sentimiento de culpa, de tristeza. Su canción reflejaba sus sentimientos, sus emociones. Si la persona amada la había abandonado había sido sólo por su culpa, por su temeridad, por su imprudencia. En un instante todo había acabado y ahora estaba sola, y lo estaría para siempre, pues ese era su destino; permanecer sola y apartada del mundo en aquel páramo perdido, en medio de la oscuridad, de ningún sitio. Y el negro de sus cabellos, de su vestido, de sus lágrimas, de su semblante, de su soledad, de su tristeza, sería su único acompañante; el negro, por siempre, para siempre, suyo y nada más.

Judit Perich