Fifty Shades of Marc Serra

En el nom de Deu

       Omar camina de pressa al meu cantó, com els que saben perfectament on s’adrecen, mentre jo el segueixo amb la sensació d’estar flotant. A la seva esquerra, Yashir sembla absent, tot i que manté el pas ferm al nostre costat. Miro  al meu voltant: L’avinguda, com sempre, apareix plena de gom a gom de persones que van, que venen, que s’aturen. Uns, en grup, fan broma o somriuen. D’altres es petonegen o es miren amb tendresa. D’altres, sols, parlen amb els seus telèfons mòbils, gesticulant, aixecant la veu com si estiguessin sols al carrer concorregut, massificat. Les dones llueixen les seves melenes ben pentinades, luxurioses i abundants; les seves robes marquen les corbes sinuoses del seu cos o la seva extrema primesa. Moltes mostren les cames sense cap vergonya. Els homes baixen el cap, caminen sense saber cap a on van en aquesta societat perduda a dins la qual ells mateixos es varen perdre i tants d’altres es perdran.    

       Nosaltres, en canvi, sabem molt bé on anem.

      L’Omar em parla sense mirar-me. Diu alguna cosa sobre la proximitat del lloc al que ens adrecem. Parla de l’olor de clavegueres de la ciutat, de la degeneració de les persones que ens envolten. Però aviat calla; ell tampoc té gaire cosa a dir.

      Yashir tampoc no diu res. Només camina cap endavant, com si el seu cap hi fos molt lluny de nosaltres.

      Jo continuo tenint aquella sensació estranya; continuo mirant el meu voltant. I, mentre miro, recordo.

      Recordo el meu poble, on vaig néixer. Els meus estudis, els meus llibres, que abans de ser meus havien sigut del meu pare, i del pare del meu pare. Els llibres que han passat per moltes mans i moltes vides. Les meves pregàries diàries, la meva fe. Parlar amb Deu, com tants altres ho fan ; parlar amb Deu com només jo ho podia fer. Escoltar, esperar.

      Recordo la meva família, les meves germanes, els meus germans. Els meus amics. Les seves cares plenes d’orgull quan els hi ho vaig dir, les seves abraçades, els seus comiats.

      Arribem al lloc. La música se sent des del carrer. Música d’en Pitbull, crec; alguna cosa mesclada (ben mesclada; potser d’en David Guetta). Música com tota la música que sento tots els dies a tot arreu. Música buida, sense ànima.

      Omar s’acosta al porter que ens mira. Es decanta i entrem. La sala és plena d’homes joves. Tots es giren a mirar-nos. Nosaltres els mirem a ells: n’hi ha de moltes menes, complexions i edats, però la majoria porten robes vistoses i pentinats acurats. Celles depilades, gomina als cabells. Melenes llargues i suaus; cabells curts, molt curts.

      Molts s’abracen. Es fan petons, s’acaricien sense reparar en nosaltres. D’altres ens miren i ens somriuen. Uns homes que s’estimen entre ells, que contradiuen la llei de Deu. Una ciutat que acull tanta perversió sense immutar-se, com la Babilonia d’Alexandre el Gran. Una mirada... Un noi em mira. Els meus ulls troben els seus i veig llum, una llum blanca i neta i, per un breu instant, em pregunto si aquella llum és igual a totes les llums. Si tota la llum, vingui d’allà on vingui, és igual de blanca i igual de neta. Si tota la llum és, al cap i a la fi, llum, i no paga la pena qüestionar-la ni classificar-la, ni posar-li noms. Em pregunto sense preguntar-me, perque en realitat no cerco respostes. Sé el que jo sóc i el que són ells, sé el que els meus esperen de mi i el que m’espera. No necessito saber-ne  més, no necessito preguntar a ningú, ni a mí, ni al vent, ni tant sols a Déu. Sé tot allò que em cal saber i en tinc prou.

       Un jove ve cap a nosaltres i ens pregunta si volem prendre alguna cosa. Yashir em mira, jo miro a Omar. I Omar fa un gest afirmatiu amb el cap. Llavors, tots tres  traiem de les nostres bosses de lona les petites metralletes: “Alà és gran!”, cridem alhora. I apuntem, i disparem. 

Gemma Minguillón

SANT JORDI

Hoy más que nunca , esta disección no va a ser como las demás...hoy no habrá ni fechas que apuntar ni referencias a lugares ni tecnicismos escesivos... solo un caballero dando un paso sin miedo a mostrarse tal cual piensa, tal cual entiende el mundo, asi tal como soy; todos sabeis, conoceis o habeis oído de la leyenda de San Jorge o Sant Jordi, como lo llaman en Catalunya.

Parece ser que el personaje de  Sant Jordi tiene su origen en un militar romano que desobedeció las órdenes de un edicto del Emperador Romano Diocleciano, en el que se debía  perseguir a los cristianos, esta negativa fue causa de torturas y martirios, como una especie de braveheart, su martirio traspasó fronteras y por ello encontramos varias referencias sobre este personaje, en Grecia, Inglaterra, Portugal entre alguno más.

Es interesante encontrar en la historia personajes más o menos reales, gentes que parecieron existir que se enfrentaron al poder y desobedecieron por el noble arte de la coherencia, donde el miedo se convierte en un gran dragón que no te deja pensar , te paraliza y te mantiene preso en el mismo lugar sin escapatoria, obedeciendo normas y directrices en las que no crees. Estos hombres y mujeres se fueron convirtiendo en los mártires y héroes de épocas más cercanas, y del mismo modo que todo evoluciona y cambia, cambiaron las mentes de la gente, la sociedad y la forma de pensar, proyectando distintos significados en sus cuentos y leyendas... porque queridos amigos... el mundo no es como lo vemos si no que vemos el mundo como somos, interpretando cada uno de nosotros de manera diferente... incluso sintiendo de manera diferente.

Unos dirán que Sant Jordi representa la masculinidad, y la princesa la feminidad, el Dragon la fiera que el instinto de la pasión desata y que el raciocinio y Sant Jordi aplaca y que desemboca en un rosal que bien pueden ser la bendición de los hijos....Todo muy poético si, pero podemos mirarlo desde otros puntos de vista, tantos como maneras de vivir la vida podamos recopilar.......Personalmente me quedo con aquello que me habla del todo, de la conciencia y el ser consciente, de los miedos de la época que nos toca vivir, con todas las dificultades que  los que están oprimidos por el sistema de pensamiento global han de sortear, la superación y derrota  de los miedos, ser uno mismo, y actuar con coherencia hará florecer del caos y la destrucción, la mejor versión de uno mismo.  

LOS MIEDOS SON NUESTRO PEOR ENEMIGO... NUESTRO DRAGON INTERIOR.

Judit Perich - La rosa azul

La primavera lucía en su máximo esplendor. Las nubes parecían esponjosas bolas de algodón blanco en mitad del suave cielo azul, que transmitía una deliciosa sensación de sedosidad. Los rayos del Sol, dorados y sutiles, acariciaban todo cuanto rozaban con una delicadeza exquisita. Se filtraban entre las hojas de los árboles, haciéndolas resplandecer de un hermoso tono verde esmeralda. Las flores rosadas y blanquecinas se asomaban tímidamente entre la hierba, su dulce fragancia se mezclaba con la fresca brisa que corría con gracia.

Sentada en la húmeda hierba, la joven granjera oía como sus animales mugían y relinchaban con gran felicidad desde la granja, celebrando el frescor del buen tiempo. Ella estaba feliz también; la naturaleza estaba despierta, los pájaros cantaban desde las copas de los árboles en flor... y su preciada rosa florecía en aquel entorno tan favorable para ella.

Aquella joya azulada, plantada en una maceta de cerámica repleta de tierra húmeda, cada día estaba más bonita. La chica la descubrió silvestre, pequeña y delicada en medio de unos arbustos repletos de espinos afilados como agujas, y apiadándose de la indefensa y bella flor que había tenido la mala suerte de germinar en esa trampa mortal, la recojió y la trasplantó para cuidarla en su hogar en medio de la naturaleza dócil y apacible. Sentada en el césped al lado del arroyo, tenía un libro a su lado y a la rosa en sus rodillas. El pato estaba frente a ella, con su blanco plumaje contemplando a su dueña mientras esta se arreglaba una de sus trenzas de color café y acto seguido acariaba con un dedo uno de los pétalos azules de aquella corola de ensueño que pronto se abriría, mostrando al mundo su auténtica belleza.

La aromática brisa revolvía cariñosamente las delicadas hojas dentadas de la flor y removía ligeramente el flequillo de la joven.

-Hoy es un buen día para sonreír.- Les dijo a sus dos acompañantes, vegetal y animal. Depositó tiernamente un beso en la flor, que en aquel momento pareció como si la estubiera mirando.

-A las plantas os va bien que se os hable, pues así crecéis más sanas y fuertes. Así que voy a leerte un libro. Voy a leéroslo a ambos.- Extendió el brazo hacia su lado y cojió aquel libro de cubierta aterciopelada. Como si hubiese comprendido, el pato se posó entre sus pies. La rosa parecía que había embellecido aún más en los últimos segundos. La muchacha sonrió, y abrió el libro serenamente.

-Vamos a leer, juntos.-

Judit Perich

Sandy Osorio

Sandy Osorio

Matías Montenegro

Matías Montenegro

Sant Jordi hipster

Com  passa el temps! Fa gairebé un any que varem començar aquesta aventura del blog "Un cafè a la plaça". Per celebrar-ho, els nostres col.laboradors han fet una serie de treballs per compartir amb tots vosaltres; els dibuixants han dibuixat, els escriptors han escrit, tot plegat amb motius de la propera festa de Sant Jordi que està al tocar, cadascún d'ells guiant-se de les seves pròpies inspiracions i emocions sobre aquesta diada tant important per tots els artistes i escriptors. Anirem compartint tots aquests treballs al llarg d'aquesta setmana amb tots vosaltres, esperant de tot cor que us agradin.

És curiós com ha anat canviant la tradició, o més ben dit, com canvíen totes les tradicions, tot i que tinguem la impressió de que no és així, de que tot continua sempre igual.

      La llegenda de Sant Jordi, patró d'Anglaterra, de Catalunya, de Càceres, Aragó, Balears i un llarg etcètera de llocs, la tenim tots ben present. No us l'explicaré (hi confio que d'això se'n encarregui l'Olga Caballero, la nostra experta en contes i llegendes). No més dir el que és obvi; un sant, una ànima blanca i neta, lluita i venç un drac, un dimoni, una ànima negra. Una història explicada milers de vegades de moltíssimes maneres a la literatura, al cinema i a tot l'imaginari popular. Però ara, Sant Jordi s'ha tornat hipster.

      Per alguna raó que se'm escapa, ara està mal vist això de matar al drac. A l'escola, es considera massa fort explicar això als nens, de manera que ara  el drac és un pobre drac, pobret, que no té amics i per això és dolent, i Sant Jordi el fa fora del poblet amb la promesa que mai més serà dolentot. De vegades, fins i tot es fa amic seu i juguen tots dos amb la princesa. Potser a vosaltres això us sembla fantàstic. A mi no.

      Si expliquem la llegenda, l'expliquem. Si creiem que no és apta per menors, doncs expliquem una altra cosa, ens inventem contes de roses i llibres i passem de Sant Jordi. I, en la meva modesta opinió, no hi veig res de tòxic en ensenyar als nens que hi ha conductes socialment dolentes per la convivència que s'han de combatre amb energia, com ara segrestar noies o menjar-se el pa dels pobres. No hi veig cap problema en que els nens identifiquin el mal, el personifiquin i entenguin que s'ha de derrotar. I em sembla, per la meva experiència com a educadora infantil, que els nens tampoc el veuen, el problema. Més aviat és cosa nostra, que sovint confonem la bona educació amb la sobreprotecció. 

      Bé, jo m'estimo més el Sant Jordi ferm, valent i fort que combat i guanya al drac. I a qui li agradi més la versió tobeta, doncs també el felicitem aquesta festa de la cultura. Una abraçada i feliç Sant Jordi a tothom.

                                                  Gemma Minguillón